Després de sorprendre’ns amb el luxe i els espantosos gratacels de Punta del Este, hem sentit la necessitat de retirar-nos a viure la bona vida al lloc més solitari i menys turístic que hem trobat a la costa d’Uruguai, Arachania. Val a dir que no ha estat una feina gaire difícil si comptes que estem en temporada baixa i les temperatures hivernals espanten fins i tot als turistes més intrèpids.

I és que si per alguna cosa és conegut internacionalment aquest país és per les seves platges així que són ben pocs els viatgers que decideixen visitar-lo en èpoques fredes. Com tot, això té la seva cara bona i la dolenta: no hem trobat el calor ni el bon rotllo playero típic de l’estiu però, d’altra banda, els allotjaments ens han sortit regalats i hem gaudit d’una pau i tranquil·litat úniques per a una destinació que a l’estiu arriba a triplicar els seus habitants.

Situada al rural departament de Rocha –bé, tot és rural en aquest país infraurbanitzat ple de planícies verdes amb vaques–, Arachania és un mini poble de 4 cases d’estiueig, 4 hippies i 4 surfistes amb neoprè. En realitat, no sabem si qualificar-ho de poble o més aviat d’urbanització a mig camí entre La Paloma i La Pedrera, els veritables nuclis “urbans” de la zona.

Tot i que hi arribàvem inicialment per tres dies, ens hi hem acabat quedant gairebé una setmana perquè hem llogat una preciosa casa de fusta amb estufa i vistes al mar que ens ha deixat encallats uns dies. Amb motiu: la despreocupació i la serenitat han estat les reines del nostre dia a dia. Caminar per la platja, beure mate, buscar llenya, encendre l’estufa, cuinar peix, mirar sèries. I repetir.

No hem trobat surfistes ni estiuejants de cap de setmana, només gossos abandonats i algun local despistat en un poble fantasma al qual li hem sabut treure el màxim profit. Tot i que no volíem fer gaires activitats, amb tants dies hem acabat descobrint prou bé tots els voltants d’Arachania i les seves llargues platges que ens han recordat una mica els paisatges de la Gola del Ter a casa nostra. De més a menys esplendor, això és el que hem vist.

Mireia a la platja d'Arachania, Uruguai

Mireia a Punta del Este

La llacuna de Rocha

Sense dubte, el nostre highlight d’aquests dies ha estat la visita a la llacuna de Rocha, una reserva natural de més de 70 km., molt poc profunda i separada del mar per una barra de sorra. En sí, no sembla res impressionant si no fos perquè l’hem visitat durant la posta de sol, envoltats de cavalls que campaven lliurement i mentre compartíem uns mates amb amics.

Hem d’agrair-li a en Cauli, el propietari de l’airbnb on ens quedàvem, i a la seva xicota que ens ho hagin descobert i s’hagin ofert a portar-nos-hi amb cotxe ja que és una zona de difícil accés.

Llacuna de Rocha a la costa d'Uruguai

L’encant de La Pedrera

Amb platges de formacions rocoses úniques –d’aquí el nom del poble–, cases impecables i bastanta vegetació, La Pedrera és un dels balnearis més bonics que hem conegut a Uruguai. No només té unes vistes privilegiades i ventoses a l’oceà Atlàntic sinó que destil·la una mena de tranquil·litat chic que el desenvolupament del turisme encara no ha pogut batre.

Són poques les persones que hi viuen durant tot l’any i moltes les que lloguen cases en temporada estival així que nosaltres ens ho hem trobat tot més aviat desèrtic. Hi hem arribat després d’una caminada per la platja d’hora i mitja i hem tingut la sort de poder-hi provar una especialitat gastronòmica local, torta fregida amb xocolatada i nata. Ideal per recuperar energia.

Balneari de La Pedrera

El far de La Paloma

La Paloma té encant zero comparada amb el rotllo hippie de La Pedrera però arribar-hi des de la nostra casa d’Arachania ha estat un agradable passeig de dues hores per la platja. El poble en sí no té res a oferir a part d’un far blanc des del qual es tenen unes bones vistes de la costa o diversos bancs de fusta des d’on mirar l’horitzó.

Després de treure diners al caixer i fer les compres de rigor al supermercat i la peixateria, hem donat per acabada la nostra visita llampec a La Paloma.

Far de La Paloma a Uruguai

Punta del Este, el Benidorm uruguaià

Malgrat ser una de les destinacions preferides de nacionals, argentins i brasilers, Punta del Este ens ha semblat la ciutat més terrorífica del país. Així a grans trets, podríem dir que està a mig camí entre un Platja d’Aro de luxe i un Benidorm menys cutre pensat per a persones riques a les quals els agrada gaudir del sol, menjar en bons restaurants i socialitzar en clubs nocturns. Com ja hauràs endevinat, la vida pija no és per nosaltres.

A banda de l’ambient, si haguéssim de salvar alguna cosa, ens quedem amb la Playa Mansa i el seu passeig de fusta amb vistes al port i la glorieta. A l’altra banda, el rocam de Playa Brava estaria bé si els alts edificis no li fessin ombra. Com a cirereta del pastís turístic, el més famós del municipi és l’escultura La mano, cinc dits que surten de la sorra emulant una mà, en la qual ens hem fet la fotografia de rigor.

Totalment oposat al bonrotllisme alternatiu de Cabo Polonio i Punta del diablo, Punta del Este fa el fet per quedar-s’hi unes poques hores abans de saltar cap al paradís d’Arachania i les seves platges infinites.

Edificis de Punta del Este

Port de Punta del este