Són moltes les capitals sud-americanes que s’enorgulleixen dels seus barris antics i els mostren als  turistes en un estat impecable però cap d’ells és tan autèntic com Asunción: edificis del segle passat semi en ruïnes, voreres amb forats i una atmosfera general de ciutats que han vist temps millors.

L’estat de conservació de l’arquitectura de la capital de Paraguai és pèssim i, als nostres ulls, aquest és precisament el seu principal atractiu: una decadència genuïna. Si creies que les ciutats portugueses són decadents, que Valparaíso a Xile cau a trossos o que alguns barris de Buenos Aires tenen també un encant desangelat, espera a conèixer Asunción. S’emporta el primer premi del concurs de capitals “fetes caldo” de Sud-Amèrica.

Possiblement Asunción és 0 atractiva i rep encara pocs turistes però no està tan malament com per passar-hi un parell de dies –més ens semblaria excessiu–, si hi arribes sense expectatives. Més que la ciutat en sí, el més interessant ha estat per a nosaltres intentar entendre els processos històrics que han portat el país fins a la seva realitat actual així com barrejar-nos entre els habitants d’una cultura que manté molt estès l’ús de la llengua pròpia, el guaraní.

Art urba a Asunción, Paraguai

Asunción a vista d’ocell

Tot i que Asunción aplega dos milions de persones de les prop de vuit que poblen el país, durant la nostra breu estada de dos dies no hem tingut en cap moment la sensació d’estar en una gran capital. Ens hem mogut sobretot entre el barri de Sajonia, un dels més tradicionals de la capital i on teníem l’hostal, i el centre històric on es concentren la major part d’atractius turístics.

Com sempre, hem fet el Free Tour d’Asunción per conèixer amb més profunditat tant la història com les curiositats locals però aquest ha resultat ser un fiasco. No negarem que ens ho hem passat bomba amb el guia –un personatge– i les seves explicacions d’estar per casa però hem aprés poc de la ciutat. Així doncs, hem decidit explorar-la pel nostre compte amb el poc temps i la baixa motivació que teníem.

Com a indispensables, ens quedem primer amb el Museo Casa de la independència, una casa colonial d’entrada gratuïta on es va declarar la independència al 1811, la primera revolució i la més pacífica de Llatinoamèrica. Després, la segona parada és al Museu dels immigrants, clau per entendre com després de les guerres el país es va haver de repoblar amb onades d’immigració procedents d’Alemanya –mennonites–, Itàlia, França, Ucraïna, Síria i Líban, entre d’altres.

Pel centre, en teoria caldria visitar per fora el Palau de López, un horripilant edifici neoclàssic de color rosa on hi ha actualment la seu del govern així com d’altres edificis governamentals. El cert és que res d’això val la pena ja que el veritable interès de la zona rau en el contrast entre edificis i formes de vida: al costat del luxe del palau legislatiu es desplega el que un dia va ser el primer barri d’Asunción, avui convertit en l’assentament il·legal de Chacarita, 200 habitants en barraques de fusta dedicats principalment al tràfic de drogues.

Amb la seva ubicació entre set turons i malgrat els seus tarongers presents arreu, són pocs els carrers de la ciutat que conviden el visitant a passejar-los. D’entre tots, salvem només el que els locals reconeixen com l’únic “barri turístic”, las Lomas de San Jerónimo. Es tracta d’un antic barri a tocar del port amb passatges estrets i empedrats i cases plenes de colors. Res més enllà. I enmig de tot això, sorgeix el veritable espectacle antropològic tant de la ciutat com del país: veure com els seus habitants caminen sempre amb un termo de cuir dimensions desproporcionades on porten el seu inseparable tereré, herba mate consumida freda i amb herbes medicinals.

Per últim, en l’àmbit de la gastronomia per a viatgers low-cost, la nostra recomanació és fer parada al Bolsi, una cafeteria de mig segle d’antiguitat que és alhora punt de trobada de tots els locals. Entrepans de tota manera, especialitats locals, dolços per avorrir i molt bon ambient. Nosaltres hi hem provat la coxinha, un mena de croqueta que també és molt típica a Brasil. Ara bé, el més típic del país és la chipa, un pa amb formatge bastant sobrevalorat que es pot comprar a cada cantonada.

Lomas de San Jeronimo, Asunción

Paret amb plantes a Asunción

De la grandesa a la despoblació

Per la seva història, la República del Paraguai és una rara avis al continent sud-americà. Possiblement sigui l’únic país que ha passat de l’autosuficiència més absoluta a mitjans del segle XIX  –sense tenir deute extern– a convertir-se en un dels països més pobres de la regió.

I és que després de tirar endavant una de les primeres independències de la corona espanyola, el dictador d’aleshores va aïllar el país fins arribar a tallar les relacions amb l’exterior. A aquesta autarquia a la xinesa, seguirien dues guerres tan dures contra els seus veïns –la guerra de la Triple Aliança i la del Chaco– que van eliminar gairebé el 70% de la seva població.

Tan grans van ser les pèrdues de territori i vides humanes que el país no ha aconseguit recuperar-se’n mai. A dia d’avui, Paraguai sembla aturat en el temps. Pels seus edificis mig en ruïnes i el seu funcionament general, sembla que ha involucionat en comptes de sumar-se al progrés dels països que l’envolten. I a tot això, cal sumar la desigualtat de classes, una de les més brutals del continent.

Com pot un dels països amb la història més interessant del continent, convertir-se en un dels més oblidats? Són quasi inexistents els motxileros en ruta per Sud-Amèrica que es preocupen per descobrir Paraguai i nosaltres volíem saber perquè. Tot i que té poques atraccions turístiques i sembla endarrerit en el temps, aquest aparent retard pot convertir-se en la principal basa: si creus que Bolívia és autentica, visita Paraguai.

Edifici al centre históric d'Asunción