Buenos Aires és sinònim d’eclecticisme i miscel·lània en tots els seus àmbits.

La París d’Amèrica té tantes cares diferents com barris i habitants de procedència diversa. Una amalgama cultural que destil·la cosmopolitisme però que manté alhora una forta personalitat i consciencia d’arrels llatinoamericanes –única a Sud-Americà–, motiu d’orgull per als porteños.

Aquesta singular barreja en el terreny humà es trasllada també a l’arquitectura, d’influència fortament europea, però d’estils tan diferents com n’hi ha al Vell Continent. Tot i semblar pretensiós, és talment un reflex de la voluntat argentina d’assimilar-se a les arrels europees que li han donat forma al llarg de la seva historia.

Capital frenètica –cada dia la transiten més de 10 milions de persones, tot i que només 3 milions viuen a la capital–, el ritme de Buenos Aires atabala i el seu tràfic exaspera. Per a alguns és una jungla que espanta però també aconsegueix captivar per la monumentalitat dels seus edificis, per la seva oferta cultural, per les seves cafeteries infinites, pels seus nombrosos parcs enmig de l’asfalt. I per la seva gent, com no.

Nosaltres hi hem trobat una càlida benvinguda en un moment en què trobàvem a faltar la nostra vida de ciutat i asfalt: els aires europeus de la ciutat els preciosos colors de tardor i la vida amb una família porteña ens han fet sentir com a casa. Durant gairebé una setmana ens hem allotjat a casa d’un amic argentí al barri popular de La Floresta –gràcies Matti i família si llegiu això– i encara ens han faltat dies per assimilar per complet l’essència de la capital argentina. Perquè com ja hem dit, hi ha tantes Buenos Aires que haguéssim necessitat mesos per comprendre-les totes. Ni Bogotà, ni Quito, ni Lima, ni Santiago, ni La Paz, cap capital llatinoamericana li fa ombra a Buenos Aires.

Mireia en unaparet de Sant Telmo

París i la grandeur: microcentre i Recoleta

Tot i ser una de les colònies espanyoles més petites i oblidades, Buenos Aires va començar a créixer a partir del 1750 gràcies a l’exportació de matèries primeres a través del seu port. En paral·lel a l’enriquiment de les elits de comerciants, es va iniciar un procés de transformació arquitectònica de la ciutat inspirada en el model de l’època, París.

Així doncs, l’actual microcentre és el resultat d’aquella voluntat: edificis d’estil francès i àmplies avingudes d’arbres. Això es fa palès sobretot al Congrés de la Nació, el tercer més gran del món, i a l’Avinguda de Mayo, la primera de la ciutat, inaugurada a imatge del bulevard dels Camps Elisis –tot i que alguns hi veuen la Gran Vía madrilenya–. Amb gairebé 1,5 km. de llargada, és tota grandesa.

Als voltants de l’avinguda, els estils neoclàssics, art nouveau, neoitalià i fins i tot colonial espanyol es combinen de forma curiosa en diversos palaus. No obstant, el veritable auge de l’eclecticisme arriba quan es posen els peus a la Plaza de Mayo: un Cabildo o Ajuntament colonial, una avinguda parisina, una Catedral semblant a un temple grec i múltiples edificis barrocs. No té cap mena d’unitat arquitectònica però la barreja és el millor reflex d’una societat argentina filla de la immigració que sempre ha mirat cap a fora en comptes de cap endins.

Una altra parada indispensable per impregnar-se del luxe del segle XIX és el barri de Recoleta, antiga zona residencial de les famílies acomodades, avui atapeïda de botigues i restaurants cars. L’elegància continua present en els seus edificis –es rumoreja que Cristina Kirchner hi té aquí el seu apartament–, les seves zones verdes i el seu cementiri, on descansen les personalitats més importants del país.

Barri de Recoleta a Buenos Aires

Congres de la Nació a Buenos Aires

Madrid i barris on perdre’s: Sant Telmo

Zona de moda per autòctons i estrangers, Sant Telmo és un barri abans tradicional convertit ara en epicentre del turisme, del tango i de la bohemia.

El seu nucli és la plaça Dorrego –la segona més antiga de la ciutat– al voltant de la qual es congreguen les botigues d’antiguitats que van aconseguir revitalitzar el barri després d’un període de decadència. I és que després que les famílies riques l’abandonessin i els immigrants europeus l’ocupessin de nou, el barri va deteriorar-se significativament.

Actualment, els carrers empedrats, les botigues de moda i un mercat hipster a lo Lavapiés ens han recordat la tradició de qualsevol barri madrileny.

Mercat de Sant Telmo a Buenos Aires

Berlín i la vida alternativa: Palermo i els centres culturals

Berlín, la ciutat més alternativa d’Europa, té en Buenos Aires la seva ànima bessona. Barris com Palermo Viejo concentren tota la modernitat porteña en pocs carrers plens de graffitis amb molt de gust, bars i restaurants. A la nit, la festa es congrega al voltant de Palermo Soho i la plaça Serrano.

En realitat hi ha poc a fer a Palermo a banda de passejar, gastar quartos en les seves boutiques i sentir l’energia underground dels seus carrers i els joves que el freqüenten nit i dia.

Tal i com passa a la capital alemanya, Buenos Aires és una ciutat tant cultural que haguéssim necessitat dues setmanes per recórrer tots els seus museus i centres culturals. Hem hagut d’escollir i ens hem inclinat per alguns dels gratuïts: el de la Casa Rosada per entendre la història del país i el de Benito Quinquela Martín a La Boca.

Entrada al centre cultural Recoleta

Londres i els parcs: Boscos de Palermo

Com tota gran capital estressada, Buenos Aires compta amb nombroses zones verdes on desconnectar del tràfec diari. Tant de verd ens ha recordat a la ciutat reina en la matèria, Londres.

Segons la nostra experiència, el veritable pulmó de la capital són els boscos de Palermo, acompanyats del seu famós rosedal i de llacs on prendre mate el cap de setmana. Hi hem passejat al capvespre mentre els locals feien esport així com també hem fet pel Parque Lezama, la reserva ecològica costanera sud i els jardins dels voltants de la Facultat de Dret –on es pot veure una flor gegant d’alumini que obre i tanca els pètals en funció de la llum–.

El nostre guia i amic ens ha portat també fins a Tigre, una destinació a la riba del riu Paraná i típica sortida de cap de setmana entre els locals. Les principals activitats a fer-hi són caminar pel sofisticat passeig de la riba envoltat de naturalesa, llogar una barca o anar de compres al Puerto de Frutos, on ens hem agenciat un professional kit de mate.

Boscos de Palermo, Buenos Aires

Lisboa i l’arquitectura decadent: La boca

La zona més turística i pintoresca de Buenos Aires és Caminito, un carrer-museu a tocar de la boca del riu on van conviure en el moment d’auge del port famílies d’arreu. El testimoni d’allò són ara les seves antigues cases de xapa pintades de colors, els anomenats conventillos, ara restaurades per lluir davant del turista.

Amb parelles ballant tango a cada cantonada i masses restaurants, aquesta zona ha perdut ja tota l’essència mentre que, per contra, la resta del barri de La Boca conserva encara el toc obrer i decadent que li va donar la fama. La nostra recomanació és visitar Caminito però explorar sobretot la resta de carrers del barri, més autèntics i propers al que va ser un dia aquest humil barri d’immigrants. És aquí on trobaràs edificis tan decadents com els que associem a capitals portugueses com Lisboa o Porto.

Com a nota curiosa, de barris com aquest i dels seus habitants expatriats és d’on va sortir el tango i les seves lletres melancòliques d’enyor i mal d’amors.

Conventillos de La Boca

Roma, Itàlia i la pasta: la major influència gastronòmica

A partir del 1860 la immigració europea va poblar l’immens territori argentí. Especialment notable va ser la immigració procedent d’Itàlia, el 50% del total o, en xifres, aproximadament tres milions.

Això es nota avui en la vida quotidiana de molts argentins: molts d’ells tenen avantpassats italians, tots utilitzen paraules d’arrel italiana com laburo i, sobretot, han adoptat com a pròpia la cultura gastronòmica d’Itàlia. La pasta i la pizza –de massa gruixuda i amb tones de formatge– no falten en cap àpat, el gelat és tota una tradició –com més dolc millor– i les begudes com el fernet són venerades en tot el país. A més, l’esmorzar és quasi inexistent i, tal i com passa al país de la bota, molts cops es redueix en prendre un ràpid cafè al bar acompanyat d’una medialuna –equivalent al corneto italià o el nostre croissant–