Destinacions hippies per excel·lència des de fa uns anys, Cabo Polonio i Punta del diablo es converteixen cada estiu en l’epicentre del turisme més alternatiu d’Uruguai.: dels backpackers que busquen postes de sol memorables en zones remotes o simplement dels amants de la naturalesa que fugen del luxe aclaparador dels balnearis més propers a Montevideo. Siguis de qui siguis, si no t’ha agradat Punta del Este, tens tots els punts per enamorar-te d’algun d’aquests paradisos costaners.

Si com nosaltres els visites en temporada baixa o hivern, no et faltaran les platges llargues, el vent indomable, les senzilles construccions de fusta i la calma. En el cas que hi vagis a l’estiu, hauràs de canviar la calma per una afluència de visitants totalment desproporcionada en relació amb la infraestructura turística. De fet, aquesta és la major paradoxa d’ambdues àrees: defensen aferrissadament el seu aïllament però viuen per complet dels turistes.

Amb la majoria d’hostals i restaurants tancats i sense creuar-nos amb gairebé ningú, hem pogut gaudir de l’essència més solitària i salvatge dels dos pobles. Així ha estat el nostre comiat d’un breu pas per Uruguai. I ens hem quedat amb ganes de més.

Roques de Cabo Polonio

Casa salvavides a Punta del diablo

Cabo Polonio, la fi del món

Si haguéssim de descriure la fi del món, creiem que seria un lloc similar a aquest poble on no coneixen l’electricitat ni les grans construccions. Cabo Polonio és avui un romanent del que als anys 60 fou un assentament hippie creat per diverses famílies que volien rescatar els mariners d’un vaixell naufragat. Amb el temps, se’ls van anar sumant artesans i pescadors fins a crear el poble actual.

Aquest forma part de les més de 25.000 hectàrees de parc natural constituït al 2009 per preservar-ne tant els ecosistemes terrestres com els marins. Aquesta situació ha fet que hi estigui prohibit construir i, en conseqüència, sembli que el poble ha quedat aturat en el temps. Només hi ha cases de fusta de planta baixa amb els seus propis panells solars o molins de vent per generar energia i múltiples espais verds amb cavalls i vaques. Enmig de tot això, la única construcció que contrasta és un far del segle XIX declarat monument històric.

Tant al nord com al sud, dues platges que no acaben mai protegeixen el poble d’onades gegants i vent constant.

A banda del rotllo agrest del paisatge de sorra i les dunes, el més significatiu del poble és la seva colònia permanent de lleons marins. Les roques que envolten el far estan sempre plenes d’aquests animals així que els hem pogut veure amb les cries i mentre es banyaven així com fent els seus característics sorolls. En teoria, n’hi ha de dues especies diferents però estàvem massa lluny per apreciar-ne els detalls.

Com a resum, Cabo Polonio enamora però tampoc mata: ens n’havien parlat tant i tan bé que ens esperàvem trobar bastant menys desenvolupament. Les cases no són poques per tractar-se d’una reserva i els hostals i restaurants són més que els mateixos habitants. A més, a l’estiu passen cada dia per Cabo Polonio més de 2.500 persones.

Com no poden entrar-hi cotxes perquè es tracta d’un espai protegit, per arribar cal fer un trajecte de mitja hora en camió per 230$ (6,5€) l’anada i la tornada o bé caminar prop de dues hores d’anada i dues més de tornada.

Panoramica de Cabo Polonio

Far de Cabo Polonio

Punta del diablo, el Polonio desprotegit

“Si es permetés construir aquí, això seria Punta del diablo en comptes de Cabo Polonio”. Tal i com ens ha explicat una noia local, aquesta és en essència la principal diferència entre les dues nostres últimes parades a la costa d’Uruguai, Cabo Polonio i Punta del diablo. Mentre el primer poble està tan preservat que se li ha denegat el permís per créixer més, el segon ha començat a quedar-se amb el turisme alternatiu que el Polonio no pot absorbir.

Punta del diablo va ser en origen un poble de pescadors situat a escassos 40 km. de la frontera amb Brasil però el boom turístic ha convertit aquest poble adormit en “the place to be”. A nosaltres ens ha agradat perquè és la combinació perfecta entre tranquil·litat i infraestructura de costa no agressiva –al menys a l’hivern ja que ens han dit que en temporada alta pot arribar a acollir fins a 30.000 visitants per dia –.

Les roques de l’espigó i la platja dels pescadors amb les seves rústiques barques artesanals són l’estampa més bonica del poble. Al seu costat, la platja del Rivero és ideal per fer-se un mate mirant els surfistes i la més llunyana platja llarga és tan inhòspita com salvatge.

Si a això li sumes els nostres esmorzars de campions amb vistes al mar, no és estrany que Punta del diablo s’hagi guanyat a pols un lloc privilegiat entre els nostres racons preferits d’Uruguai.

Tot i que el poble està a només 60 km. de Cabo Polonio, arribar-hi amb transport públic en temporada baixa és un malson: 3 autobusos i moltes hores d’espera o, el que seria el mateix, un dia de trànsit perdut.

Cases i espigó a Punta del diablo

Platja Rivero a Punta del diablo