Tot i estar conformada per més de 40 illes, l’illa gran de Chiloé és la principal carta de presentació de l’arxipèlag del mateix nom. Aquesta és una extensa catifa verda on els frondosos boscos es combinen amb zones de conreu i petites poblacions de singular arquitectura, herència de la influència espanyola i el treball autòcton de la fusta.

Després d’una exigent ruta per la Carretera Austral i una visita llampec al Parc Pumalín, tocava fer el turista i Chiloé ens semblava el lloc ideal. Ha estat doncs el moment de dormir en habitació privada d’hostal –la primera en més d’un mes–, menjar marisc, passejar i descansar. Tot això en un entorn magnífic i un temps immillorable.

Des de Quellon al sud fins a Ancud al nord, ens hem dedicat a recórrer durant sis dies alguns dels principals pobles de l’illa i gaudir d’una gastronomia única on el peix mereix una menció a part. Ens han sorprès els seus paisatges verds en extrem –res estrany si tenim en compte la gran quantitat de pluja que hi cau–, la boira de les primeres hores del matí i l’esplendor d’unes muntanyes baixes i ondulades en les quals el marró ocre dels camps i el blau marí del mar trenquen amb el verd imperant.

També és notòria la singular trajectòria històrica de l’illa que encara a dia d’avui es fa notar en construccions i costums: a diferència dels maputxes al continent, tant els indígenes chonos com els huiliches que poblaven l’illa no van oferir resistència a l’evangelització duta a terme per les missions jesuïtes a inicis del segle XVIII. Per aquest motiu, l’illa es va convertir en un refugi d’espanyols i no es va annexionar al Xile independent fins a diversos anys més tard.

Resultat d’aquesta influència són les més de 150 esglésies de Chiloé de les quals 14 han estat declarades Patrimoni Mundial de la UNESCO.

Tot això ha contribuït a fer de Chiloé un reducte únic on la diferenciada identitat chilota es fa palesa en les típiques construccions de fusta, el menjar, la mitologia i unes festes costumistes que tenen lloc durant els mesos de gener i febrer. Malgrat la nostra positiva experiència a Chilloé, hem de reconèixer també que durant la temporada d’estiu l’illa està excessivament poblada de turistes i això resta una mica d’encant a l’estada.

Palafitos Gamboa a Chiloé

Paisatge típic de Chiloé

Aquests han estat els principals punts de Chiloé que hem recorregut:

Els palafitos de Castro

Castro, capital de Chiloé, és alhora una de les ciutats més grans i boniques de l’illa. No únicament per la seva església en tons liles i grocs, ni per una àmplia infraestructura turística on destaquen els hotels boutique, cafès i restaurants sinó sobretot per les seves construccions urbanes estrella, els palafitos.

Es tracta d’unes acolorides cases construïdes sobre el mar amb les característiques tejuelas de fusta alçades sobre pilones com si fossin un moll. Les més importants poden veure’s al llarg de la costanera del carrer Pedro Montt –tot i que només s’aprecien des del mar o de més lluny des del mirador de Ten Ten a davant– o al barri de Gamboa.

A nivell gastronòmic, és imprescindible fer una visita al port on es poden degustar ceviches de salmó i eriçó a bon preu, així com al mercat, amb uns copiosos menús de migdia.

Panoràmica de Castro, Chiloé

Palafitos de Pedro Montt a Chiloé

La tranquil·litat de Cucao

Una altra de les parades obligades de Chiloé és el diminut poble de Cucao, així com el Parc Nacional que hi ha just al costat i el proper i més que popular Muelle de las Almas.

Atrets per les fotografies que havíem vist d’aquest darrer, nosaltres hi hem arribat amb un autobús de línia regular a primera hora del matí i hem pogut veure el seductor i misteriós paisatge del moll emboirat però també de tota la zona assolellada, un cop s’ha aixecat el dia.

El cert és que, tot i la seva popularitat, es tracta només d’una passarel·la de fusta amb vistes al mar. Segons la mitologia chilota, aquest era el lloc on anaven a parar les ànimes un cop mortes per esperar que el barquer les recollís en la seva barca d’escuma blanca i les portés fins al cel i l’horitzó. Un escenari místic emfatitzat per la boira que cobria el paisatge.

D’allà, hem anat a fer un volt pel poble de Cucao  on, a banda de gaudir de la fusió entre els paisatges de mar i la vegetació, no hi ha gaire res més a fer.

Muelle de las almas a Cucao, Chiloé

Paisatge matutí de Cucao a Chiloé

La platja d’Achao

Atrets per l’església de Santa Maria de Loreto, la més antiga del país en fusta, hem arribat també fins a la capital de l’illa de Quinchao, Achao, després d’un ràpid trajecte en autobús i ferri.

Ubicada a la plaça del poble i construïda al 1730 en fusta –fins i tot els claus estan fets d’aquest material–, ens ha enamorat pels seus colors marronosos i la seva senzillesa, així com per un interior ben rústic. A banda de l’església, Achao és conegut per la seva platja de sorra i els penya-segats que l’envolten. Durant la nostra nit d’acampada al poble hem coincidit amb una fira gastronòmica on hem pogut degustar carns, peixos i begudes típiques.

Sense moure’ns de la mateixa illa de Quinchao, hem aprofitat també per apropar-nos fins al petit poble de Curaco de Vélez on les seves zones humides davant de la platja deixen veure una gran quantitat d’aus migratòries. No obstant, com no som tan frikies dels ocells, hi hem anat per conèixer les construccions de cases típiques de fusta de l’arquitectura chilota i tastar el seu plat més conegut, les ostres.

Platja d'Achao a ll'illa de Quinchao

La posta de sol a Ancud

Per a molts la porta d’entrada a l’illa des del continent ja que és la ciutat situada més al nord, Ancud ha significat per a nosaltres el comiat de Chiloé. Després de veure tants pobles i paisatges, teníem poques expectatives però el que més ens ha enamorat de la ciutat han estat les vistes de la badia des dels seus diversos penya-segats.

De fet, hem escollit una ubicació clau ja que el nostre càmping s’ubicava davant l’illa Cochinos, el millor enclavament per veure la sortida i la posta de sol sobre el mar. I el que és millor, al fons del canal de Chacao hem pogut apreciar en dies clars els majestuosos volcans Osorno i Puntiagudo.

Durant dos dies, ens hem dedicat bàsicament a recórrer els carrers, la costanera i les fortificacions espanyoles però no hem volgut perdre’ns un dels principals atractius que considerem ja un imperdible: el centre de visitants de la Fundació dels Amics de les Esglésies de Chiloé, un antic convent on es poden veure avui maquetes de les principals institucions eclesiàstiques de l’illa.

Vistes des del nostre càmping d'Ancud a primera hora del matí

Platja Arena Gruesa a Ancud