Tot i que el desert d’Atacama atreu un gran nombre de turistes en qualsevol època de l’any, la veritable màquina de fer diners al nord de Xile és, ha estat i serà l’activitat minera –al menys durant uns quants anys més, fins a esgotar les riqueses del subsol–.

Només cal recórrer les àrides carreteres que connecten les polsegoses ciutats d’Antofagsta, Calama, Iquique o Arica per adonar-se’n: les explotacions mineres són les úniques intervencions humanes entre els infinits quilòmetres de desert. Amb aquest panorama, no podíem creuar cap a Perú sense visitar la joia de la corona xilena, la mina de coure a cel obert més gran del món.

Situada a 15 km. al nord de Calama, Chuquicamata és la principal mina del país i està administrada per l’empresa estatal Codelco. Com a part de la seva responsabilitat social corporativa, aquesta ofereix visites guiades gratuïtes cada dia tant a la mina principal de 800 hectàrees com al campament on vivien antigament els treballadors. Així doncs, Codelco ens ho ha posat tant fàcil –només cal reservar enviant un correu electrònic o trucant a l’empresa– que hem decidit dedicar unes hores a la visita. Potser no és el paisatge més atractiu de Xile però diu molt del seu desenvolupament econòmic i, per als que com nosaltres no ha vist mai una mina, impressiona.

Chuquicamata, mina de coure Xile

Mireia i Daniel a Chuquicamata

De campament a ciutat fantasma

Per entrar en matèria, en la primera parada es visita el campament de la mina fundat al 1917 on residien treballadors i famílies, aproximadament unes 27.000 persones, acompanyades de tots els serveis imaginables com escola, llibreria, comerços, teatre o església.

A l’època daurada del coure i gràcies a les inversions americanes, aquest campament era una de les ciutats més capdavanteres del país: la primera on va arribar la Coca-Cola o la que tenia l’hospital més modern.

Des de que al 2007 es deshabilités el campament per raons de seguretat, aquest s’ha convertit en un poble fantasma testimoni d’un temps en què el desenvolupament de la regió girava per complet entorn a la mina. A banda de l’estat intacte de conservació en què es troben tots els edificis, el que més ens ha cridat l’atenció han estat les vistes: una alta muntanya de sorra i roca on s’apilen les restes de material que no s’aprofiten de la mina.

Campament treballadors Chuquicamata

Chuquicamata en xifres

Després de bastants controls de seguretat, la segona parada es fa a la mina principal, amb forma d’amfiteatre, bancs de fins a 20 m. d’alçada i més de 1.000 m. de profunditat. Per aquí transiten 365 dies l’any i 24 hores al dia els camions encarregats de transportar diàriament 500.000 tones de roca, de les quals només 100.000 contenen coure.

Són en total 89 camions de 7 m. d’alt i 8 d’ample els que transporten el material després d’haver perforat el terreny i detonat la zona amb explosius. Tot i que hem estat només 15 minuts veient les vistes, ens ha sorprès el tràfec constant d’aquests vehicles. Un cop la roca arriba a les plantes, es redueix al màxim la seva mida fins obtenir-ne pols, de la qual se separarà el coure de la resta de materials amb processos químics fins arribar a un 99,99% de puresa.

Es tracta d’una activitat que permet a Codelco facturar 10,5 milions de dòlars al dia, en part gràcies als països asiàtics que compren gairebé la meitat de la producció.

Els primers pobladors aimares i els colonitzadors espanyols ja van explotar la zona però no fou fins a la independència quan va començar la veritable explotació industrial del coure. Les encarregades de dur-la a terme van ser companyies americanes –el govern xilè s’ho mirava de lluny i no participava dels beneficis–, però amb la denominada xilenització del coure del 1971 l’Estat va passar a ser el propietari del 51% de Chuquicamata. Iniciat aquest camí, la nacionalització definitiva de la gran  de la gran mineria del coure arribaria al 1976.

Camió de Chuquicamata

Mina subterrània al 2019

Tot i el negoci que hi ha darrera, la mina tal i com la coneixem avui té els dies comptats ja que s’està a punt d’acabar el coure de la superfície.

Per aquest motiu, Chuquicamata deixarà de ser la mina de coure a l’aire lliure més gran del món al 2019 per convertir-se en la mina subterrània més gran del món: amb 1.000 km. de túnels i un sistema d’extracció a través d’ascensors i cintes transportadores, l’automatització permetrà alhora reduir la pol·lució en un 95%. Si pares a Calama en la teva ruta cap a San Pedro d’Atacama, no dubtis en visitar la mina de Chuquicamata perquè tan a l’aire lliure com subterrània estem convençuts que val la pena!

Tren per transportar coure