Com totes les coses que valen la pena a la vida, el camí sempre és millor que la destinació final. Amb aquesta premissa en ment, hem gaudit de les impressionants muntanyes dels andes equatorians per acabar finalment, rebentats però contents, davant d’un dels tresors més ben guardats del país, la llacuna Quilotoa.

Han estat tres dies de trekking, 35 km. recorreguts al llarg de tres pobles minúsculs perduts a la muntanya i un desnivell positiu acumulat de 2.151 metres o, el que és el mateix, iniciar la travessa als 2.560 metres i acabar-la a quasi el doble d’alçada.

Amb un paisatge que té certa semblança als nostres Pirineus, el circuit del Quilotoa es diferencia pel verd intens dels seus camps i pel blau gèlid de la llacuna del mateix nom. Si visites el nord d’Equador, no cal pujar el Cotopaxi i quedar-se sense alè ni intentar l’ascens a qualsevol dels volcans de la zona, fer la ruta del Quilotoa és més accessible, econòmic i igualment espectacular.

Vista llacuna Quilotoa

Pren nota si ets dels que penses que aquesta és una de tantes llacunes llatinoamericanes: el Quilotoa ha estat nomenada com una de les 15 llacunes d’origen volcànic més boniques del món.

El Quilotoa es pot visitar amb una excursió d’un dia des de Quito o Latacunga com fan la majoria de turistes, però fer la ruta de tres dies és infinitament més gratificant: perquè en alguns punts el camí no està gaire clar i la possibilitat de perdre’s afegeix emoció al trekking, perquè se surt dels circuits turístics habituals i perquè si la fas en sentit ascendent té premi, les vistes de la llacuna.

Tot i que es tracta d’una ruta oberta i es pot començar o acabar en qualsevol dels pobles dels voltants –inclós el mateix poble de Quilotoa– nosaltres hem escollit acabar-la a la llacuna i això significa que tot el camí es fa de pujada. I ja advertim que les pendents són pronunciades!

Mireia i Ryan davant la llacuna Quilotoa

Dia 1 circuit Quilotoa | Sigchos – Isinilví 

Malgrat que es tracta de l’etapa més curta i fàcil de les tres, la sortida des de Sigchos requereix llevar-se ben d’hora si vols evitar caminar a ple sol o fer tard si et perds pel camí. Com som gent previnguda quan anem a la muntanya, nosaltres hem decidit agafar el primer autobús des de Latacunga en direcció a Sigchos a les 6:30 am.

Aquest ens ha deixat al punt d’inici de la caminada després de dues hores de trajecte per una carretera de vistes fantàstiques. Cap a quarts de nou, hem agafat forces amb un esmorzar al bar més cèntric del poble però hem preferit substituir l’habitual seco de pollo i arròs dels locals per un clàssic pa amb ous remenats més continental.

El recorregut s’inicia a l’únic extrem del poble no envoltat per muntanyes i descendeix progressivament fins a la vall. A trets generals, la primera part del camí es desenvolupa en paral·lel al riu fins a creuar un pont de ciment i començar la primera ascensió entre un bosc al llarg d’una mitja hora. Després d’aquesta, només queda prendre aire i continuar uns quilometres més fins al poble d’Insinilví –malgrat veure’l a la distància, sembla que no s’hi arriba mai perquè la carretera fa interminables zig zags–.

Etapa 1 Quilotoa, Sigchos - Isinilví

Dani davant la vall des de Isinilví

En total, hem trigat unes tres hores perquè no hem pogut evitar parar-nos cada 100 metres a admirar les vistes i fer fotografies. Tot i que es tracta del recorregut més curt del circuit, aquest és també el camí més confús.

Pel que fa a l’allotjament, hem optat per l’Hostal Taita Cristobal per desmarcar-nos de la tendència habitual del turista, que normalment s’allotja al Llullu Llama. Mentre el primer està regentat per una dona del poble, el segon és un negoci que creix exponencialment –no paren de construir noves cabanes– a mans d’una holandesa i un equatorià d’Esmeraldas. Al nostre, pel mòdic preu de 15$ per cap, tens una habitació privada amb bany i uns copiosos sopar i esmorzar.

Dia 2 circuit Quilotoa | Isinilví – Chugchilan

Per fer-ho ben resumit, aquesta etapa consisteix en baixar fins al riu, creuar-lo i tornar a pujar per una pendent extremament inclinada i de terra sorrós. D’aquesta manera, no només es canvia de poble sinó que continuen les magnífiques vistes de muntanyes verdes i valls pronunciades, a les quals se sumen petits boscos d’eucaliptus.

A diferència de l’altra etapa, aquesta té constants indicadors que fan gairebé impossible perdre’s. De fet, després de l’èxit del dia anterior, hem decidit no fer cas a les rutes i instruccions que portàvem impreses i n’hem creat una d’alternativa que no havíem llegit a cap pàgina web. Tan fàcil com creuar el pont de ciment que s’ubica immediatament a la sortida del poble i anar seguint els camins i les senyals.

Després de creuar un altre cop el riu per un nou pont, aquest de fusta, i pujar de nou la pujada, ens hem trobat en un mirador impressionant situat gairebé a la mateixa altura que Insinilví. Des d’aquí, queden només uns cinc quilòmetres per arribar a Chugchilan.

A la nostra arribada hem optat per allotjar-nos a El Vaquero, un hostal tradicional i acollidor ubicat a les afores del poble, just al punt des d’on comença l’etapa del dia següent i amb les mateixes tarifes que l’anterior –després de regatejar una mica–.

Mireia a l'etapa 2 circuit Quilotoa

Mireia i Dani al circuit Quilotoa

Dia 3 circuit Quilotoa | Chugchilan – Quilotoa

Riu a la vall del circuit QuilotoaEl darrer tram ha estat amb diferència el més dur, tant pel cansament acumulat de la resta de dies com per un desnivell que sembla no acabar-se mai. Caminar en pla aquí és quasi un regal que passa durant poca estona.

Des de que hem sortit de l’Hostal El Vaquero, hem anat seguint una mena de pista forestal àmplia que zigzagueja en sentit descendent fins arribar a La Moya, un poble de quatre cases. Cal travessar el poble i seguir les indicacions fins fer cap a una cascada en la qual es creua el riu i s’arriba a un mirador.

Després d’això, ja només queda anar seguint amunt fins arribar a la llacuna. En el nostre cas, hem arribat quan començaven a caure quatre gotes i en menys de 10 minuts el cràter d’aigua turquesa s’ha ennuvolat fins a quedar totalment cobert. Com ja no teníem vistes, hem pres un te ràpid i hem seguit caminant durant una hora més de pujada per arribar finalment al poble de Quilotoa, des d’on hi ha autobusos a Latacunga.

A banda de que el temps no ens ha acompanyat gaire, hem pogut comprovar també com  a causa de l’altitud el paisatge s’ha anat tornant cada cop més agrest i el marró a passat a substituir el verd. Malgrat que propietaris d’hostals i altres viatgers als qui hem consultat, havien estimat entre sis i set hores de recorregut, hem trigat cinc hores i mitja.

Aquest és un dels nostres primers trekkings de més d’un dia en la nostra ruta per Sud-Amèrica però estem convençuts que serà el primer de molts. Salkantay i Paine, ja venim!

Panoràmica de la llacuna Quilotoa