El Conguillio no és un highlight, avisem. De fet, molts “motxileros” estrangers no el coneixen i bastants nacionals prefereixen les zones de Pucón i Puerto Varas per estiuejar. Tot i això, creiem que la singularitat i diversitat dels seus paisatges mereixen una visita de mínim dos dies. Tant les seves espècies úniques com els elements geològics que el conformen mostren al visitant una cara ben diferent i complementària a la Patagònia xilena. Per a nosaltres, el Conguillio ha significat un contrapunt ideal a l’experiència més austral.

Sense tota aquesta informació prèvia i animats només pels consells de diversos xilens que ens asseguraven que el Parc Nacional Conguillio era el millor del país, hem decidit fer-hi una parada –i molts trekkings– abans de seguir la nostra ruta cap a la capital. Amb una superfície superior a 60.000 hectàrees que tenen com a epicentre el llac Conguillio, el parc compta amb fins a 13 camins senyalitzats al llarg dels quals es descobreix la bellesa autòctona de la regió araucana.

Segons el nostre punt de vista, aquests són els motius que fan del parc un paratge únic i diferent:

Volcà Llaima i araucaries al Conguillio

Llacuna verda al Conguillio

Paisatges d’araucaries

Motiu d’orgull per als maputxes de la zona i declarat Monument Natural, l’araucaria és una espècie protegida tant a Xile com a Argentina que es troba només en aquestes latituds. De gran alçada, aquesta espècie té un tronc de textura similar a una pinya i unes branques amb dures fulles que poden semblar cactus.

Actualment, el Conguillio és una de les poques zones del país on es pot veure aquesta vegetació nativa i on es pot conèixer també l’araucaria mare, un arbre de 1.800 anys d’edat amb una alçada de 50 metres i un diàmetre superior als 2 que ens ha impressionat molt, tot i ja haver vist alerces mil·lenaris al Pumalín.

Bosc d'araucaries al Conguillio

Volcans actius

Amb un cràter principal de 3.125 m. i un altre més petit de 2.900 m., el Llaima és el segon volcà més actiu de Sud-Amèrica ja que ha experimentat fins a 48 episodis eruptius entre el 1640 i el 2009.

Quan els núvols no el tapen, la millor forma de veure el volcà, principal protagonista del parc, és qualsevol dels dos trekkings que hem fet nosaltres, Pastos Blancos o el mirador de Sierra Nevada.

Volcà Llaima al Conguillio

Paisatges lunars

Al costat de les grans extensions d’araucaries, hi ha àmplies zones del parc formades per un rocam negre combinat amb domos i pols volcànica. Tot i que això és el resultat de les antigues erupcions, la convivència d’aquests paisatges lunars amb el verd dels boscos ofereix una fusió ben singular.

En aquest relleu marcat per l’activitat volcànica i glaciar, les zones verdes sorgeixen de forma quasi màgica enmig del negre imperant.

Domos al volcà LLaima, Xile

Llacunes fluorescents

Juntament amb el Llaima, la llacuna Arco Iris és l’altre joia de la corona del Conguillio. La veritat és que són ja moltes les llacunes que hem vist al llarg d’aquest viatge per Sud-Amèrica i totes tenen el seu encant personal però cap té els colors cristal·lins que hem vist en aquesta.

Suposadament a causa del seu origen volcànic, aquesta llacuna que ronda els 320 anys és un espectacle de colors on predominen el blau turquesa de l’aigua i el verd fluorescent de les algues acumulades als troncs.

Llacuna arco iris al Conguillio

Glaceres en retrocès

Tot i que l’hem visitat en ple estiu, hem pogut gaudir de les restes de glaceres que encara romanen tant a les vessants de Sierra Nevada com a les del volcà Llaima així com dels salts d’aigua ocasionats pel desgel.

Només al Llaima, són més de 29 els km2 de glaceres visibles principalment a l’hivern, quan la major part del parc està cobert de neu.

Combinacions de colors impossibles

Terra volcànica vermella i negra, glaceres de blanc immaculat, llacunes verd maragda, boscos de verdes araucaries i prats de tons més clars. En cadascun dels seus racons, el Conguillio és un espectacle de colors.

Colors del volcà Llaima al Conguillio

Escenes de dinosaures

Amb tot això, no és estrany que la BBC escollís el Conguillio com a escenari de la sèrie documental “Paseando con dinousarios”. En concret, el capítol “Muerte de una dinastia” es va enregistrar entre els frondosos boscos i les àrides valls volcàniques del parc.

Trekking pastos blancos al Conguillio

Com arribar i on allotjar-se al Conguillio

Anar a passar el dia al Conguillio és gairebé impossible si no tens cotxe propi. A poques hores de Temuco, la única possibilitat d’arribar-hi directament és per l’entrada sud amb l’autobús de la companyia Nar-bus que surt cada matí a les 10:30 –a les 9:00 els diumenges– del terminal de busos rurals d’aquesta ciutat. Malgrat que es tracta d’un trajecte de menys de tres hores que passa pel poble de Melipeuco, el bus tarda unes 5 hores i surt de tornada cap a Temuco a les 16:15. Si fas els càlculs, impossible veure res en un dia.

Nosaltres no recomanem entrar pel nord a través del poble de Curacautín ja que des d’allà no hi ha transport públic fins al parc i la majoria de vehicles agafen l’entrada sud.

Pel que fa al’allotjament, l’empresa Sendas Conguillio gestiona tota l’oferta de forma bastant caòtica: cabanes totalment equipades a preus desorbitats o càmpings són les úniques opcions. Com ja és d’esperar, hem dormit al càmping L’Estero, l’únic amb tarifes racionals per a dues persones.