Té un centre històric dels més ben conservats del continent així com la major quantitat de cafeteries cuquis que hem vist en una ciutat llatinoamericana des de l’inici del nostre viatge per Sud-Amèrica. Cusco, antiga capital de l’imperi inca, va ostentar durant segles el títol de centre cultural i religiós d’aquesta gran civilització precolombina però els nous temps li han atorgat una altra categoria, capital turística del Perú.

D’aquesta funció com a capital ve també l’etimologia del seu nom, que significa melic o lloc d’encontre: es diu que l’imperi inca tenia forma de cos humà i Cusco estava situat al seu centre.

Malgrat la seva arquitectura colonial impecablement conservada –és patrimoni de la humanitat des de 1983–, Cusco aclapara al visitant només posar-hi un peu a causa dels seus venedors de tours i massatges, presents a cada cantonada. Ser la porta d’entrada al Machu Picchu té un preu: la ciutat es veu envaïda sense treva per turistes com nosaltres que no es volen perdre aquesta meravella del món.

Situada a 3.300 m. d’alçada, aquesta ciutat d’aproximadament mig milió d’habitants és mestissa en la seva gent, espanyols i indígenes, i dual en la seva arquitectura, una singular combinació d’edificis religiosos catòlics de l’època virregnal que descansen sobre les antigues runes inques.

A banda del Free Tour de rigor –recomanem els nois d’Inkan Milki Way Cusco–, visitar els museus i restes arqueològiques de la ciutat és possible amb una entrada única, l’anomenat Boleto Turístico que, per 130 soles i amb una validesa de 10 dies, et permet veure fins a 16 atraccions turístiques. Com ens ha semblat un preu excessiu i no incloïa l’entrada al temple que més ens interessava, el Coricancha, hem preferit comprar per separat l’accés a aquest darrer, on a més ens feien descompte amb els nostres carnets d’estudiants.

Plaza de Armas de Cusco

Més esplendor colonial que incaic

Tot i que la ciutat actual ha estat habitada des de fa 3.000 anys per diversos grups ètnics, diu la llegenda que van ser Manco Capac i Mama Ocllo, fills del Déu Sol del Titicaca, els que van fundar-la quan la seva javelina d’or va caure en aquest territori. La realitat diu però que no fou fins que els inques van vèncer a l’etnia chanca de la zona quan van començar a crear el seu famós Tawantinsuyu o Imperi.

En el seu moment de màxim esplendor, al segle XV i sota el govern del novè inca Pachacutec, l’imperi ocupava des del sud de Colòmbia fins al nord d’Argentina i Xile, sumant també els actuals Equador, Perú i Bolívia. La funció de Cusco en tot aquest entramat era clara: era el melic del món inca ja que les quatre regions administratives coincidien en l’actual Plaza de Armas. D’aquí sortien també els diversos camins inques –alguns d’ells encara transitables avui– que unien territoris a través de temples sagrats.

Segons algunes versions, Cusco tenia forma de puma, animal que simbolitzava el món terrenal en la cosmovisió inca, però el fet que s’hagin trobat ruïnes inques fora dels suposats límits del puma, desmentiria aquesta creença.

Després de l’arribada dels espanyols amb Francisco Pizarro i la derrota dels dos germans successors, Huascar i Atahualpa, la nova fundació de la ciutat va tenir lloc al 1534. Acte seguit, la missió dels conquistadors espanyols va ser destruir tot vestigi inca per acabar així amb la seva ideologia i reconstruir la ciutat a imatge de les directrius de la corona.

Per aquest motiu, els múltiples edificis religiosos van construir-se sobre antics temples i l’esplendor inca és actualment gairebé imperceptible. Un dels millors exemples d’aquesta estratègia aplicada pels conquistadors és el que queda del Coricanha o temple del sol, sobre els murs del qual es van edificar l’església i el Convent de Santo Domingo. Originàriament cobert d’or, el Coricancha era el centre espiritual de l’imperi i aplegava també els Déus de les cultures que els inques subjugaven al llarg de la seva expansió territorial.

Coricancha o temple del sol a Cusco

Cusco, ciutat de postal

Amb muntanyes verdes als voltants, carrers empedrats, majestuoses esglésies en tons marrons, àmplies places i edificis colonials blancs amb balcons de fusta, Cusco sembla sortida d’un catàleg de promoció turística. I malgrat ser una mica bombolla i tenir-ho tot massa ben posat, és una de les ciutats colonials més típiques que hem visitat.

El seu centre neuràlgic continua essent la Plaza de Armas –anomenada lloc de l’alegria en temps dels inques– i la Catedral que la presideix però hi ha d’altres places com la del Regocijo, pocs metres més amunt –i davant del Museu de la Xocolata–, també dignes de menció. Per a nosaltres, el barri amb més encant de tots és el de San Blas, on hi ha la parròquia més antiga de la ciutat. Els carrers empinats amb escales, els restaurants i botigues d’artesania el converteixen en un dels més agradables per passejar.

Per als amants dels mercats, el més conegut és el de San Pedro però, per a nosaltres, és bastant més autèntic i barat el que hi ha just al carrer del costat, Cascaparo. Ja sigui si vols comprar fruita i verdura o fer-hi només una ullada sociològica, és interessant dedicar-hi una estona.

Pel que fa a l’allotjament, hem diversificat bastant els nostres dies: a la nostra arribada ens hem quedat a Carlos Guesthouse, una de les opcions més econòmiques del centre històric ja que ens permetia explorar la ciutat de forma fàcil i amb distàncies curtes. Després del trekking del Salkantay però, ens hem canviat a un airbnb a prop de l’estació que, pel mateix preu, ens ha permès allunyar-nos del tràfec del centre i descansar uns dies abans de creuar la frontera amb Bolívia.

Placa principal de San Blas, Cusco

Jardí del Coricancha i vista de Cusco