Suposadament és un paradís per surfistes però, si no fem cas de la Lonely Planet, Huanchaco és un petit poble costaner enmig del no res o, el que és el mateix, enmig d’un polsegós desert sense cap mena d’atractiu. Hi arribàvem en la nostra ruta peruana de Chachapoyas a Huaraz buscant un punt del litoral marítim on descansar, provar el surf i gaudir del sol però la realitat desèrtica de la zona ens ha decebut bastant.

I és que després de veure l’amazones i la serralada andina al nord, no ens esperàvem despertar després d’un bus nocturn de 14 hores rodejats d’un paisatge similar al de Marroc. Llargues avingudes sense asfaltar, edificis a mig construir i una boira constant conformen el poble que un dia va ser conegut per les seves embarcacions de totora. Avui dia, Huanchaco acull una gran comunitat surfista i molta festa però poc més.

Tot i això, ens hi hem quedat tres dies gràcies a l’Atma Hostel & Yoga, un hostal amb molt bon ambient i instal·lacions d’aquells dels quals costa sortir. Ens han enamorat les hamaques, l’àmplia cuina, la convivència amb gent de tot el món però, sobretot, la sala de ioga amb mats i classes diàries a disposició dels hostes.

A més, si el poble en sí val poc la pena, per acabar-ho d’adobar ens l’hem trobat en plenes obres prèvies a l’arribada del Papa al gener del 2018 😉

Moll de Huanchaco al capvespre

Surfistes a la platja de Huanchaco

Precursors del surf i el ceviche

Ubicat a 14 km. de la ciutat de Trujillo, Huanchaco va ser la primera platja de Sud-Amèrica en obtenir el títol de Reserva Mundial del Surf. Aquesta és l’herència més visible dels antics pobladors mochicas de la zona ja que aquests utilitzaven fa 3.000 anys uns cavallets similars a les actuals planxes de surf.

Fets amb fulles de totora, una mena de jonc aquàtic, aquests mítics cavallets des d’on pescaven de forma artesanal els locals s’han convertit actualment en la carta de presentació del municipi arreu. A més, al costat de l’extensa platja, també és possible veure la zona humida d’on provenen.

Tot i la importància d’aquesta identitat mil·lenària, l’esplendor d’aquells temps només és perceptible en algunes embarcacions de totora que reposen al costat del mar esperant la foto del turista.

Cavallets de Totora a Huanchaco

Tal i com hem pogut comprovar, Huanchaco és també un lloc ideal per degustar el plat més conegut de la gastronomia peruana, el ceviche ja que diuen que la seva cuina es va originar precisament aquí. Si el vols provar, pots escollir qualsevol de les opcions de primera línia de platja d’entre 30 i 40 sols o bé fer com nosaltres i buscar una opció econòmica a meitat de preu en restaurants que no tenen ni nom –però on la cuinera ens ha assegurat que el peix l’ha pescat el seu marit el mateix matí–.

Trujillo, ciutat colonial

Malgrat ser la tercera ciutat més gran del país, Trujillo es pot visitar en un matí o una tarda mentre esperes la sortida de l’autobús nocturn en direcció nord o sud. Així ho hem fet nosaltres: després de deixar les motxilles al Terrapuerto, hem explorat el centre històric i algunes de les seves cases colonials, el principal tret d’una ciutat que, per variar, ens hem trobat també en obres –aquest cop no hem aconseguit esbrinar si a causa de l’arribada del Papa o per les inundacions que va patir fa uns mesos–.

Com la majoria de ciutats peruanes que hem vist fins al moment, el centre de la vida és la Plaza de Armas on s’hi troba també la Catedral i el Palau Arquebisbal. Els carrers dels voltants acullen nombroses casones colonials o palaus dels quals destaquen els seus colors vius i els seus balcons enreixats, un dels trets més significatius de Trujillo.

A banda d’això, no falten les esglésies i un llarg carrer peatonal similar al de Chachapoyas i ple de vida comercial.

Centre històric de Trujillo

Cultures mochica i chimú

Tant Huanchaco com Trujillo són dos punt de partida ideals per explorar els vestigis arquitectònics de les cultures mochica i chimú que van poblar la zona entre els segles II i XIV abans de l’arribada dels inques.

Dels primers destaquen les Huacas del Sol y la Luna, unes construccions piramidals amb adob i de funcions administratives i sagrades als peus de les quals s’estenia la ciutat. Pel que fa als chimús, la seva herència més visible són les extenses restes de Chan Chan, un complex de ciutadelles precolombines considerat la ciutat de fang més gran del món.

Tot i que nosaltres hem decidit no visitar-ne cap –a Perú totes les entrades es paguen i ja veníem  ben servits amb l’arqueologia del nord–, aquestes són també visibles des de la carretera.

Barques de totora al capvespre

Peus Mireia i Dani a Huanchaco