Passeig marítim amb un rotllo a lo Beverly Hills  + edificis patrimonials d’arquitectura americana del segle XIX + paisatge desèrtic als voltants. Una barreja singular que defineix a grans trets la nostra última parada a Xile, la ciutat d’Iquique.

A primera vista, es tracta d’una urbs poc atractiva si no ets surfista ni paracaigudista i, en conseqüència, no és una visita habitual dels circuits turístics. Però contra tot pronòstic –només hi paràvem per gaudir uns dies del mar i les bones temperatures–, nosaltres li hem sabut trobar el què.

Li hem descobert un centre històric amb encant, un museu regional amb les mòmies més antigues del món, diversos pobles salnitrers fantasma i un hostal amb ànima on hem compartit amb d’altres viatgers les millors barbacoes vegetarianes del nostre viatge per Sud-Amèrica. No està gens malament per arribar-hi sense pretensions, no?

Tot i que actualment Iquique és part del nord de Xile, tant la regió de la que forma part, Tarapacá, com la veïna d’Arica i Parinacota eren peruanes fins al 1883. En aquesta data, la victòria de Xile a la guerra del Pacífic, desencadenada pel control del salnitre, va donar-li també a aquest país el control polític dels territoris amb major concentració de nitrat i guano.

Iquique panoràmica platja

Platja de Cavancha a Iquique, Xile

Cultura chinchorro, on tot comença

La vida pre-inca se’ns ha revelat de forma màgica a través de les restes arqueològiques del Museu Regional de la ciutat on s’exposen les mòmies més antigues del món –no són egípcies les més antigues, tot i que nosaltres ho pensàvem–. Pertanyents a la cultura chinchorro, grups de pescadors que habitaven la zona entre el 7.000 i el 1.500 aC, les mòmies es troben en un perfecte estat de conservació gràcies a un procés de momificació molt elaborat.

En primer lloc, s’extreia la pell dels morts a tires i se li treien els òrgans interns per reomplir la cavitat toràcica amb fibres vegetals. Després de reforçar les extremitats amb fusta i cosir de nou el cos, només faltava col·locar-li una mascareta de fang a la cara i procedir a l’enterrament.

Mòmia Chinchorro al museu d'Iquique

Segons el nostre punt de vista, tot i que aquesta és la principal atracció de la ciutat no podem oblidar un centre històric fill del salnitre. I és que tot el salnitre que es produïa a la regió sortia pel port d’Iquique i, en conseqüència, els contactes amb les cultures nord-americana i europea van enriquir la ciutat i es van fer notar en l’arquitectura: casones, palaus, teatres, tramvies i el passeig de vianants Baquedano, possiblement l’únic del país amb voreres de fusta.

A tot això, cal sumar-hi les veritables raons que fan coneguda la ciutat: és una zona portuària lliure d’impostos i amb molts casinos , té bones ones per practicar surf, no hi ha dia en què no surti el sol i té una decent infraestructura turística.

Humberstone, oficina salnitrera

Situat només a 50 km. d’Iquique, Humberstone pot semblar un altre poble fantasma del desert similar a Chuquicamata però la principal diferència és la seva antiguitat –el poble fou habitat del 1872 al 1960– i el reconeixement d’aquest com lloc patrimonial per la UNESCO al 2005.

Visitar-lo ens ha permès adonar-nos de la importància que van tenir els nitrats a la regió com a motor de desenvolupament local i nacional ja que més de la meitat dels impostos recaptats per l’Estat entre el 1880 i el 1925 procedien de la venta d’aquest mineral utilitzat en l’agricultura com a fertilitzant. Així doncs, la demanda internacional de salnitre i l’augment de producció va motivar la construcció del poble al costat del sector industrial del mateix nom.

Amb els nostres falsos i més que útils carnets d’estudiants hem pagat la meitat de l’entrada i hem pogut passejar durant prop de dues hores per totes les dependències urbanes, avui ja rovellades, d’aquesta oficina salnitrera. Si estàs per Iquique, val la pena fer una escapada a Humberstone per entendre millor tot el que centres com aquest van significar en el desenvolupament de la regió!

D’aquí, hem pujat fins a Arica, una ciutat que es deixa veure en una tarda sense pena ni glòria i de la qual només val la pena descobrir l’imponent morro costaner, on es va desenvolupar una de les batalles clau de la guerra del Pacífic.

Vista panoràmica de Humberstone