Ens ha semblat la més clàssica i classista alhora que la més “occidental” d’entre les capitals que hem visitat fins al moment en la nostra ruta per Sud-Amèrica. A diferència d’altres ciutats que es venen al món amb un patrimoni històric i arquitectònic rellevant, Lima atrau pels seus barris moderns i bohemis, Miraflores i Barranco, així com per un passeig costaner al més pur estil Beverly Hills.

Després de quatre dies a la ciutat durant els quals hem tingut poc temps per fer turisme –hem estat buscant i comprant tot l’equipament de càmping que necessitarem a Xile i Argentina–, la veritat és que encara no sabem del cert si ens ha agradat o no. I és que malgrat ser una ciutat poc atractiva des del punt de vista turístic, creiem que és de les més habitables per on hem passat gràcies als seus múltiples serveis, bars i restaurants.

Com a punts en contra, Lima té una localització i clima que no ens acaben de convèncer: es troba enmig d’un àrid desert i el cel sol ser d’un to gris depriment que li ha valgut el nom de Lima la gris. Malgrat la boira que envolta la ciutat, la pluja hi és un fet insòlit i diuen les males llengües que és la capital més seca del món després d’El Caire.

Costa de Lima des de Miraflores

El centre, patrimoni de la UNESCO

Com ja hem fet a Bogotà, Medellín, Quito i Cuenca, hem optat per conèixer Lima a través d’un freetour per tal d’obtenir una visió història de la ciutat alhora que passejar pels seus principals atractius. En aquest cas l’hem fet amb Lima by walking en un recorregut de pocs carrers al llarg de dues hores que, si bé ens ha semblat correcte, tampoc ha estat per tirar coets.

La única pega és que hem decidit visitar el centre en un dels moments políticament més inestables del país: l’indult del president Pedro Pablo Kuczynski a Alberto Fujimori apel·lant al dret humanitari. Això ha provocat un allau de manifestacions que han fet a la policia blindar el centre de la ciutat i, en conseqüència, no ens ha permès visitar-la com haguéssim volgut.

Tot i aquest imprevist, la ruta ha transcorregut per una part del centre històric que va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO al 1988 gràcies a la seva concentració de monuments històrics. La Catedral, el Palau presidencial, el mític carrer de la Unión on jironean els limeños, els portals de tons groguencs i balconades de la plaza de Armas i la Casa de la Gastronomia peruana són algunes de les parades obligatòries.

A aquestes se sumen diverses esglésies i convents com el de San Francisco o Santo Domingo. Aquest darrer, a banda del seu valor com a temple, destaca també per haver acollit la primera universitat de tot Llatinoamèrica, la mateixa on va estudiar el premi Nobel de Literatura Vargas Llosa.

Palau presidencial Lima

Església de San Francisco a Lima

Actualment, tots els monuments llueixen una imatge més aviat decadent, barreja d’estils barrocs i neocolonials, que contrasten amb l’esplendor de la que fou la ciutat més gran i imperial de Sud-Amèrica durant el virregnat del Perú.

Com a contrapunt al centre, el Circuit Màgic de l’Aigua ofereix als vespres un espectacle de projeccions a les 13 fonts del parc, recuperat fa uns anys per a ús ciutadà però que no deixa de ser una mena de fonts de Montjuïc “a lo grande”.

Lima o Rimac

Tot i que tal i com passa a la majoria de ciutats llatinoamericanes les atraccions turístiques es redueixen a l’herència espanyola, Lima era ja un nucli urbà abans de la fundació de la ciutat al 1535 per Francisco Pizarro.

D’aquells dies ve precisament el nom de Lima, alterat però per culpa de l’oïda espanyol. Antigament i fins al segle XV, poblava la zona la cultura Ichma que tenia el seu centre religiós a la zona que avui coneixem com a centre històric. Allà, un oracle molt xerraire –rimac en quechua– pronosticava el futur als indígenes i, per extensió, tota la vall era coneguda com la vall del xerraire o rimac.

Quan els espanyols van arribar, no van escoltar bé i van substituir la R del nom per la L actual, Lima. A dia d’avui, Rimac és un dels barris adjacents al centre i separat per la carretera Panamericana i pel riu del mateix nom, sota del qual s’inaugurarà pròximament una autopista de dos carrils que comunicarà el nord i el sud de la ciutat.

Miraflores, bombolla a part

Far i costa a MirafloresEn una ciutat que compta amb més de 10 milions d’habitants, és evident que el nord i el sud no tenen res a veure. Mentre barris del nord com Callao són caòtics i insegurs, d’altres com Miraflores donen la sensació de ser més ciutat nord-americana que no pas peruana.

Edificis alts, cases i blocs d’apartaments de luxe, amples avingudes, parcs, vistes al mar i sobretot centenars de restaurants i cafeteries poblen aquest districte de Lima, on viu la classe alta i on es troben la major part de restaurants que han permès al país convertir-se en la millor destinació culinària del món.

Per aquest motiu, a banda de passejar pels penya-segats costaners i el parc de l’Amor, a Lima ens hem dedicat a regalar-nos un merescut homenatge en forma de cuina de qualitat. Donat que el Central –cinquè millor restaurant del món segons la llista dels 50 millors restaurants del món– estava ple i no ens ha servit de res estar en llista d’espera, hem escollit una opció menys top i que tampoc té res a veure amb l’arxiconegut Gaston Acurio. La nostra aposta ha estat pel Restaurant Malabar, al número 30 dels millors de Llatinoamèrica i tot un descobriment per al paladar (sobretot després de tants dies de cuinar-nos en hostals i menjar en parades de carrer).

Tot i que no ens ha donat temps, al costat de Miraflores es troba un dels museus que més ens han aconsellat per entendre el paper del terrorisme originari d’Ayacucho al país, el Museu de la Memòria.

Panoràmica de MIraflores

Barranco, la Gràcia limeña

Pont dels sospirs a Barranco, LimaQuan tens mono d’asfalt i plaers occidentals, la millor opció és allotjar-se al barri de Barranco, a escassos 10 minuts en autobús de Miraflores. Tot i que anys enrere aquest era un barri de tota la vida, s’ha convertit des de fa uns anys en la zona bohèmia per excel·lència.

Les seves coloristes cases colonials de planta baixa plenes de flors, els carrers tranquils, els grafits a quasi totes les parets i les galeries d’art atrauen cada cop a més turistes però el barri conserva encara la seva vida primigènia amb alguns locals de sempre i una plaça central plena de locals.

Passejar pels seus carrers és la principal activitat que ofereix Barranco, sempre i quan no t’oblidis de parar al pont dels sospirs, un pont de fusta per als enamorats. De fet, diu la llegenda que si el creues sense respirar se’t farà realitat qualsevol desig.

Si bé Lima no és de les capitals de major bellesa històrica o arquitectònica ofereix el continent sud-americà, és una ciutat plena de vida i contrast a la qual val la pena dedicar-li un mínim de dos dies.