Un dels motius que ha convertit a Perú i també a tot Sud-Amèrica en un dels atractius turístics de primer ordre és el Machu Picchu –muntanya vella, segons l’etimologia–, considerat una de les set meravelles del món.

Ciutat inca rodejada d’impressionants muntanyes i paisatge selvàtic, aquest complex arqueològic podria ser un de tants de l’Imperi Inca però la seva importància rau en una amagada localització que va permetre preservar-lo dels saquejos dels conquistadors espanyols. S’estima que unes 2.500 persones els visiten cada dia així que cal anar preparat: tot i ser concebut com a santuari religiós, l’espiritualitat brilla avui per la seva absència. En comptes d’això, tenim unes colpidores vistes tant de la ciutadella com de l’exuberant naturalesa dels voltants i, com no, la foto d’Instagram que tots voldríem als nostres comptes per vacil·lar de persones viatjades.

Nosaltres hi hem arribat després de 4 dies de trekking pel pas del Salkantay, cansats però motivats per veure finalment amb els nostres propis ulls el centre arqueològic més famós del món. Tot i la boira que ha assetjat durant tot el matí i les lluites amb la resta de turistes per fer LA FOTO, podem assegurar que el Machu Picchu no decepciona. És més, arriba fins i tot a commoure si estàs in the mood.

A més, la seva designació com a Patrimoni de la Humanitat al 1983 i meravella del món al 2007 han permès al santuari conservar fins al 80% de les construccions originals.

Dani i Mireia al Machu Picchu

Una llama a la zona agrícola del Machu Picchu

El controvertit paper del Machu Picchu

Situat en una zona agrícola a 2.450 m. d’altitud i a l’inici de la selva nebulosa, les teories sobre la formació, funció i posterior abandonament del Machu Picchu són tan variades com guies turístics pots trobar a la porta del complex. Amb tantes versions de la història, hem fet un exercici de fe per recrear aquest vestigi arqueològic de la cultura inca i les seves finalitats religioses, astronòmiques i militars.

Es creu que fou al 1450 el novè governant del Tawantinsuyu, Pachacutec, el que va iniciar la veritable expansió inca i va decidir emplaçar el Machu Picchu on es troba avui a causa de les característiques orogràfiques del terreny i del seu remot accés. Es tractava d’un lloc sagrat amb edificacions civils i religioses de marcat caràcter cerimonial on no faltava tampoc un sector agrícola.

Amb la guerra civil incaica i l’arribada dels espanyols al 1532, Machu Picchu va perdre importància perquè els nobles van abandonar aquest centre per exiliar-se a Vilcabamba, últim refugi inca. En conseqüència, la ciutat de Machu Picchu desapareixeria fins al 1911, quan el professor nord-americà Hiram Bingham va decidir estudiar les ruïnes que hi havia sota les males herbes –tot i que dues famílies de pagesos ja habitaven i cultivaven la zona–. Davant la manca d’interès del govern peruà, les excavacions i descobriments de Bingham van permetre espoliar gran part del material.

Independentment dels motius que van acabar amb la vida al Machu Picchu –en aquest link oficial podeu descobrir alguns dels misteris i literatura que l’envolten–, el més important és que aquest centre sagrat va aconseguir preservar-se intacte per més de 400 anys.

Mur de pedra del Machu Picchu

Primera part, zona agrícola i urbana

El recorregut al Machu Picchu consta de dos circuits bàsics que cal explorar en sentit únic i durant el qual només es permet sortir fora del recinte una vegada –cal destacar que només hi ha lavabos fora–. En la primera part, hem explorat la zona agrícola i urbana des de les 6 fins les 8 del matí amb les explicacions d’un guia però, malauradament, no hem pogut apreciar gaire res perquè una densa boira cobria el recinte.

Es creu que la ciutat, que inclou terrasses per al cultiu i una zona urbana on habitaven entre 400 i 500 persones –no famílies–, va ser construïda de baix a dalt i tenia al seu subsòl fins a 16 pous d’aigua des dels quals es canalitzava l’aigua amb un complex sistema d’enginyeria.

Dins dels seus més de 170 recintes, destaquen simples construccions rústiques però també una plaça sagrada i santuaris de polits blocs rectangulars com el temple de les tres finestres, Wiracocha o el temple del sol, on el sacerdot feia ofrenes i cerimònies durant el solstici de juny. Tota una obra arquitectònica en pedra que, es creu, fou construïda gràcies al treball d’entre 4000 i 5000 persones que venien de diversos llocs de la vall però no habitaven al Machu Picchu.

Zona urbana del Machu Picchu

Segona part, les vistes

Després de patir una mica per si el dia es destapava o no i ja sense guia, les vistes del complex del Machu Picchu se’ns han fet evidents a partir de les 10 del matí, quan la boira a començat a escampar.

Nosaltres les hem gaudit des de la casa del guarda, punt central on es fa la tradicional fotografia del Machu Picchu, ja que això és el que inclou l’entrada bàsica. En total, hem estat aproximadament una hora a la zona, temps més que suficient per fer les fotografies de rigor –tant les teves com les de la resta de turistes que et demanen una instantània–. Aquí hem de reconèixer que ens hem tornat una mica bojos fent la mateixa foto centenars de vegades per assegurar que no marxàvem sense una decent. El pitjor de tot és que no érem els únics…

Per als que volen exprimir al màxim la seva entrada de 152 soles, el millor és entrar al complex al primer torn del dia, de 6 a 12, i no sortir-ne fins la posta de sol. A més, si compres la teva entrada amb uns dies d’antelació i pagues una mica més, podràs pujar fins a la muntanya sagrada del Wayna Picchu i tenir una vista més panoràmica del recinte.

Amor al Machu Picchu