Com va poder la Corona espanyola “civilitzar” a tribus nòmades i caníbals com els guaranís? Aquesta és la història de les missions jesuïtes, reduccions fundades a partir del segle XVII a Paraguai que van aconseguir crear assentaments de fins a 140.000 habitants on es practicava la fe cristiana en llengua guaraní.

Durant la nostra curta estada a Paraguai hem pogut visitar dues d’aquestes reduccions i entendre així la magnitud d’un fenomen exclusiu d’aquesta zona, tan exitós en la seva organització política i econòmica que funcionava fins i tot com un regne independent dels espanyols.

Es tracta d’un total de 30 missions jesuïtes guaranís de les quals la meitat s’ubiquen a l’actual província de Misiones a Argentina, vuit al Paraguai que coneixem avui i set al sud de Brasil, territori espanyol abans de ser cedit als portuguesos amb el Tractat de Madrid al 1750.

D’entre la poca oferta turística que té Paraguai, les missions han sigut per nosaltres el més interessant del país en el pla històric i arquitectònic.  No és sorprenent, per tant, que les dues missions que hem visitat hagin estat designades com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Restes com aquestes demostren la importància d’aquest país oblidat a les guies turístiques: si durant la conquista espanyola les missions jesuïtes no haguessin aconseguit pacificar els temuts guaranís, Asunción no s’hauria convertir en la base d’on van partir les expedicions espanyoles cap al Riu de la Plata primer i el Perú després. És a dir, la colonització sencera d’Amèrica Llatina no hagués tingut lloc.

El motiu pel qual un grup de religiosos de l’ordre de la Companyia de Jesús va poder desplegar tanta dominació entre els indígenes encara ens costa d’entendre. Diuen que el respecte i la bona sintonia entre ambdós grups va ser la clau: la llengua guaraní va ser respectada i elevada a la llengua oficial als assentaments, els cacics indígenes van blindar el seu poder i el poble va mantenir tradicions alhora que n’incorporava de noves. Alhora però, cada reducció jesuïta havia de pagar els tributs al rei d’Espanya en forma de cultius.

Tant bonrollisme regnava a les missions que l’èxit es va transformar en perill a ulls dels espanyols i la Corona va decretar l’expulsió definitiva dels jesuïtes de tots els territoris espanyols d’Amèrica Llatina al 1767 amb moltes de les reduccions encara a mig construir.

Mireia a la missió jesuita de Trinidad

Trinidad, la missió jesuïta millor conservada

La més ben conservada, la més extensa i la més accessible. La missió jesuítica de la Santísima Trinidad de Paraná ha estat la nostra primera incursió en el món jesuïta i hem tingut la sort d’haver-ho fet amb una excel·lent guia del Senatur que ens ha explicat pas a pas com era la vida a les missions.

Fundada al 1706, aquesta reducció és una de les úniques que va ser finalitzada però, després de l’expulsió dels jesuïtes, va quedar durant més d’un segle i mig oblidada i coberta de vegetació. Avui, passada una restauració que va durar 20 anys, mostra al visitant una plaça immensa al voltant de la qual se situa l’església i les galeries amb arcs on residien els indígenes.

Se suposa que hi havia també un cementiri, un hort, una escola i diversos tallers però tot això és poc evident a la vista. Tot i els esforços de conservació, cal posar-hi una mica d’imaginació per entendre com s’organitzava la vida en aquest assentament dissenyat per un arquitecte italià i on van viure fins a 3.000 indígenes.

Jesús, l’assentament incomplet

Amb els seus prop de 200 habitants, la de Jesús de Tavarangüé hagués estat la reducció més esplendorosa i amb la millor església de la regió si no hagués estat, un cop més, per l’expulsió dels jesuïtes. De fet, tot i estar incompleta sembla molt més nova que l’anterior a causa de la seva arquitectura.

Mentre l’estructura de la plaça, l’església i els arcs és exactament la mateixa que a Trinidad, aquí l’encarregat de les obres fou un jesuïta espanyol i això es fa evident per la seva arquitectura d’influència musulmana –la mateixa que hi havia a Espanya aleshores, totalment diferenciada de l’altra reducció.

Per arribar-hi, tindràs sort si aconsegueix trobar la furgoneta que surt quan s’omple de viatgers. El més normal és que hagis d’agafar un taxi i regatejar una bona estona perquè et deixi la carrera a meitat de preu.

Missió Jesús de Tavarangüé

Encarnación, res de “perla”

Havíem llegit a la Lonely Planet que Encarnación era com el Río de Janeiro de Paraguai, la perla del sud del país i d’altres elogis similars però, només trepitjar la ciutat, ens n’hem adonat que els redactors de la guia s’havien tornat a flipar.

A banda d’una costanera mitjanament arreglada on els locals prenen mate mentre veuen la posta de sol i dels molts restaurants fast-food, Encarnación no té absolutament res a fer. Bé, com Ciudad del Este però sense estrès ni tantes botigues.

Posta de sol a la costanera d'Encarnación

Esglesia d'Encarnación