Al nord d’Argentina hem experimentat poc contrast cultural amb el seu país veí, Bolívia, però en contraposició hem notat unes diferències abismals amb la pampa, les glaceres i les muntanyes de la Patagònia argentina. Procedents de la meca de l’indigenisme a Sud-Amèrica, ens esperàvem trobar un salt a la civilització en comptes d’una zona geogràfica àrida i solitària totalment diferent a tots els pobles argentins que havíem visitat.

Per sorpresa nostra, el nord del país se’ns ha revelat andí per definició i ens ha mostrat una de les cares més rurals i bàsiques de la moderna Argentina. Tot i el xoc inicial, el canvi ha satisfet les nostres expectatives: ens hem retrobat amb les millors empanades i carns de tot Sud-América, amb bars de cafè bo a cada cantonada, amb el tracte sempre extravertit i càlid dels locals i amb una música molt més afí als nostres gustos. La contrapartida: els preus han augmentat també de forma notable, tant pel nivell de vida del país com per una insensata inflació que aquests dies arriba fins al 25%.

A grans trets, el nord d’Argentina inclou muntanyes escarpades i policromàtiques, pobles plens de tradicions, congostos de poca vegetació i rius salvatges. Aquesta és la terra que, abans de l’arribada dels inques primer i els espanyols després, fou habitada per les comunitats indígenes omaguacas. A dia d’avui, a part d’unes ruïnes arqueològiques i una cervesa artesana del mateix nom, poc queda d’aquella cultura autòctona.

Quebrada d'Humahuaca, des del poble

Dani i MIieia a la quebrada d'Humahuaca

Muntanyes de 7 i 14 colors a la quebrada d’Humahuaca

Amb 155 km. d’extensió i travessada pel Río Grande, la quebrada d’Humahuaca –congost, en català– és la via d’accés natural cap a l’altiplà de Bolívia i uneix dues de les poblacions més turístiques de la zona, Humahuaca al nord i Purmamarca més al sud.

Al llarg d’aquest àrid corredor designat al 2003 Patrimoni Natural i Cultural de la Humanitat –hem perdut ja el compte de tots els patrimonis que hem visitat– el que més sorprèn són les formacions geològiques naturals i la paleta de colors de les seves muntanyes. D’entre tots els paisatges, destaca sobretot l’Hornocal, popularment conegut com a cerro de los 14 colores, una serralada de forma triangular situada a més de 4.500 metres d’alçada.

No sabem del cert si són exactament 14 colors o menys els que té la serralada però el que sí se sap és la causa d’aquest policromatisme: l’erosió del vent i l’aigua ha deixat al descobert els colors creats pels nombrosos minerals de les muntanyes. Diuen que el millor moment per visitar-lo és a la tarda quan l’hora màgica magnifica la bellesa de les tonalitats però nosaltres hi hem anat durant el matí i no tenim cap queixa. Jutja tu mateix al veure les fotos; no estem segurs que aquests colors siguin millorables…

El principal competidor de l’Hornocal és el cerro de los 7 colores, molt més famós però alhora bastant menys impressionant. A banda del nombre de colors, la principal diferència amb l’altre és la ubicació: el de 7 colors es localitza just al costat del turístic poble de Purmamarca així que no cal conduir grans distàncies per arribar-hi i les vistes típiques són del poble amb les muntanyes acolorides de fons. Tot i que el poble no ofereix gran cosa, es pot recórrer el paseo de los colorados, una fàcil ruta en zig zag per darrera del famós cerro, on tot és pols vermella i roques de formes curioses.

Cerro 7 colores a Purmamarca

Pobles amb encant al nord d’Argentina

L’epicentre turístic de la regió és el minúscul poble de Purmamarca el qual, a part d’hotels boutiques i parades d’artesanies, no ofereix absolutament res de valor si exceptuem el paisatge que l’envolta. Conscients d’això, nosaltres hem preferit visitar-lo amb una fàcil excursió amb bus des de Tilcara, una altra població a mitja hora per carretera coneguda per la seva fortalesa prehispànica de Pucará.

Situada just al centre del llarg congost, Tilcara és un bon campament base per explorar la Garganta del diablo i les coves o pujar a un turó per veure les vistes durant la posta de sol. L’acollidora plaça del poble i la majoria de restaurants cuquis de la zona li donen bastant de rotllo però el millor són sense dubte les parades ambulants de tortillas: massa de pa similar a la pizza, escalfada en brases i farcida de formatge, salami i tomàquet. Aquest senzill menjar de menys d’1€ ha estat la base de la nostra alimentació durant bastants dies –tot i que en Dani l’ha complementat amb carn argentina de la bona–.

Potser perquè és el primer poble nord-argentí que hem trepitjat –i en teníem moltes ganes– o perquè és dels més pintorescs de la zona però d’entre tots els pobles ens quedem amb el d’Humahuaca, punt des d’on descobrir el cerro dels 14 colors. Ens han enamorat els seus carrers estrets i empedrats, la seva animada plaça central i els seus nombrosos mercats. Humahuaca és ideal per passejar-lo sense pressa.

Des d’aquí, es pot agafar un autobús per anar fins a un altre dels highlights de la zona, el poble d’Iruya, penjat en una muntanya.

Poble de Tilcara al capvespre

Com explorar el nord d’Argentina

La millor manera d’explorar la zona és llogant un cotxe en alguna de les ciutats properes, Salta o Jujuy, –per als que disposin d’un bon pressupost i poc temps–, fent dit –per als que tinguin temps i paciència–, viatjant en autobús –per als que no es vulguin complicar gaire la vida– i fins i tot amb bicicleta.

Excepte el cotxe, nosaltres ho hem provat tot i creiem que l’autobús és la millor opció: el dit és complicat en segons quins trajectes i la bicicleta és un suïcidi si no estàs acostumat a pedalejar.