Totes les ciutats llatinoamericanes es presenten al visitant amb una virtut singular que les fa úniques. Doncs bé, Quito no és l’excepció. Si la plaça més gran del continent està a Villa de Leyva Colòmbia i el mercat d’artesanies més gran a Otavalo Equador, Quito ostenta el títol de ser no únicament la ciutat més llarga de Sud-Amèrica sinó també la que té el centre històric més gran i millor preservat d’Amèrica.

Amb aquesta carta de presentació, la ciutat mereixia que li dediquéssim uns dies i així ho fem fet aprofitant també que hi teníem una amiga que ens allotjava. A banda de totes les bondats esmentades, el que més ens va agradar és el tènue ambient de la seva il·luminació nocturna: els principals edificis històrics s’enlluernen de tons ataronjats que fan que passejar pels carrers més cèntrics sigui un plaer.

Ubicada en una vall a les faldilles del volcà Pichincha, Quito s’estén entre muntanyes al llarg de 60 km. de distància que converteixen la travessa nord-sud en un maldecap si es depèn del transport públic en hora punta. Per la seva situació a l’equador i els seus més de 2.700 metres d’alçada, la climatologia és una bogeria: un sol que crema al migdia i unes radiacions perillosament altes s’alternen amb unes fredes temperatures que poden arribar a menys de 10º quan el sol se’n va.

Vistes centre històric Quito

Centre històric, orgull “quiteño

Caminar pel centre de Quito és transportar-se a l’època de la colònia. Monumentals esglésies cada 100 metres, carrers, empedrats, edificis d’un blanc immaculat i places plenes de vida configuren un centre històric significativament més gran que els de la resta del continent però també molt ben conservat.

Precisament aquests dos factors són els que li van valer al 1978 la designació de patrimoni històric de la UNESCO.

Canvi de guàrida Plaza Grande Quito

 

Tot i que els equatorians havien estat conquerits pels inques 50 anys abans de que arribessin els espanyols, és l’arquitectura colonial espanyola la que més empremta ha deixat a la capital del país equatorià.

Basílica de Quito, EquadorAl nostre parer, la zona amb més vida i encant de tot el centre és la Plaza Grande, una plaça que congrega actualment el major nombre d’institucions de la capital en pocs metres quadrats. Ens referim al Palau Arzobispal –avui llogat per a usos comercials en comptes d’eclesiàstics–, el palau presidencial on treballa el president, la Catedral metropolitana i un important monument a la independència.

També en aquesta plaça es pot presenciar cada dilluns un acte patriòtic al més pur estil britànic: setmanalment el president de la República presideix el canvi de guàrdia en una cerimònia de més de 30 minuts de durada on hi ha balls, manifestacions, desfilades de cavalls i discursos en pro dels caiguts en les diverses guerres del país.

Al costat, el carrer de les 7 creus és la via amb  més esglésies de la ciutat, un total de set ubicades en tan sols 10 carrers. Tot i la gran explanada que obre les portes a l’església de Santo Domingo, els trets gòtics de la Basílica del voto nacional o la imponent arquitectura del conjunt de San Francisco, la més impressionant és sense dubte l’Església de la Companyia. Amb una façana de tons grisos volcànics poc espectacular, el tresor s’amaga a l’interior ja que està totalment recoberta de làmines d’or i es diu que en la seva construcció s’hi van utilitzar fins a 54 kg. d’or.

Pionera en el camí cap a la independència

Vistes terrat centre històric QuitoJoies arquitectòniques a part, Quito és també coneguda com la “llum d’Amèrica” per ser la ciutat llatinoamericana on es van iniciar els moviments revolucionaris que portarien la independència als diversos països del continent.

Va ser el 10 agost de 1809 en el marc de la colònia anomenada Virreinato de Nueva Granada –sota la qual s’agrupaven les ciutats de Lima, Quito i Bogotà– quan un grup d’intel·lectuals de Quito van reclamar al rei d’Espanya l’administració de la ciutat.

Tot i que aquesta proclama va ser durament reprimida i els rebels van ser executats davant de tot el poble, fou també la flama que va incitar Simon Bolivar i Antonio José de Sucre a tirar endavant la revolució que al 1822 donaria a Equador la independència definitiva de la colònia.

En honor a aquella acció del llibertador veneçolà, hi ha actualment tres països que comparteixen els colors de la bandera: el groc del sol, el blau de l’oceà i el vermell de la sang perduda pels alliberadors de la pàtria està present als símbols patris de Veneçuela, Colòmbia i Equador.

Vistes nocturnes de Quito

Alternatives fora del circuit turístic a Quito

Barri San Blas a QuitoEl centre històric atrau la major part de l’atenció dels visitants però, per palpar la realitat de la ciutat, és imprescindible anar una mica més enllà dels clàssics turístics.

Per aquest motiu, nosaltres recomanem passar del Panecillo i la Mitad del Mundo i fer un volt per la Ronda al vespre, el mirador d’Itchimbía de dia i els barris de San Blas, La Mariscal i La Floresta a qualsevol hora.

El Panecillo és el mirador més visitat de la ciutat però, a banda de que cal arribar-hi en taxi perquè és perillós fer-ho a peu, no trobaràs res més que una estàtua a la Verge de Quito i vistes al centre. En comptes d’això, la nostra aposta és visitar el mirador d’Itchimbía, un balcó natural que és també parc, zona d’esports i sala d’exposicions. A més, de baixada es passa pel barri popular de San Blas i el seu mercat, amb els almuerzos i sucs més econòmics de la ciutat.

Per als que busquen modernitat, La Mariscal és la zona rosa de moda mentre que La Floresta és el barri més alternatiu del moment ple de cafès, locals de menjar orgànic i murals als carrers. Al seu torn, la Ronda, és també parada obligada al vespre per degustar una de les begudes més tradicionals, el canelazo.

Quito des del mirador Itchimbia