Arribàvem amb ganes d’asfalt, de multituds, de barris ben posats, de cafès bonics i de cultura gratis. I per extensió, arribàvem també amb una necessitat imperiosa de descansar en un lloc on ens sentíssim com a casa. Quan tothom fuig de l’estiu calorós de Santiago, nosaltres hem aterrat en aquesta capital de més de 7 milions d’habitants amb l’objectiu de gaudir de la seva modernitat pseudoeuropea.

Diem pseudoeuropea perquè, tot i que Santiago de Xile és possiblement la més cosmopolita de les ciutats sud-americanes, la seva voluntat arquitectònica per assimilar-se a les grans capitals no pot amagar la seva realitat llatinoamericana, més latent als barris populars.

Els gratacels, els restaurants de moda i els centres culturals conviuen de forma harmònica amb la venta informal i una bombolla de contaminació constant, l’anomenada smog. Punts forts i febles a banda, la urbanita Santiago treballa per mostrar-se al món de forma sofisticada i, al nostre parer, ho aconsegueix amb nota.

Nosaltres li hem dedicat cinc dies durant els quals hem hagut de combinar l’activitat turística amb el gaudi del nostre fabulós apartament amb piscina en ple centre. La tasca no ha estat fàcil 😊

Vistes Santiago de Xile

Santiago de Xile vistes capvespre

Piscina apartament Santiago de Xile

Centre històric i cívic de Santiago

L’actual centre històric de Santiago és una barreja apassionant d’edificis d’oficines, palaus d’aires afrancesats i petits comerços decadents per on passeja un mix cultural on destaquen els migrants procedents d’Haití i Veneçuela.

La zona que fa segles va acollir el centre d’administració de l’Imperi Inca a Xile –del quechua Chili, fred– i que fou a partir de 1540 el centre de la metròpoli sota la dominació espanyola, funciona també actualment com epicentre. Amb la seva Catedral i singulars palmeres, la Plaza de Armas és el principal punt de trobada però comparteix protagonisme amb el Museu d’Art Precolombí i les prop de 35 galeries dels voltants.

Tant aquí com al barri cívic del costat on es troben la majoria d’edificis governamentals, el que més ens ha cridat l’atenció són el gran nombre d’edificis d’estil neoclàssic construïts durant la celebració del centenari de l’independència. En un moment en què Santiago aspirava a la modernitat de les grans ciutats europees i nord-americanes, va voler deixar-ne constància a través de la seva arquitectura.

En són testimonis el Palau de la Moneda i d’altres barris amb personalitat pròpia adquirida per decret: mentre el barri de Nova York i els seus gratacels art-deco van ser el resultat de la voluntat santiaguina de tenir una àrea financera a l’estil de Wall Street, el barri de París-Londres s’emmirallava en les construccions d’aquestes dues capitals.

Plaza de Armas a Santiago de Xile

Espais per a la memòria

A banda del neoclassicisme, el Palau de la Moneda ha estat també testimoni d’un dels episodis més desafortunats de la història política recent del país, el cop d’estat de l’11 de setembre de 1973 amb el qual es va iniciar la dictadura d’Augusto Pinochet. En aquesta seu governamental és on van començar els tiroteigs i on es va posar punt i final també a la vida de Salvador Allende, el primer president socialista escollit de forma democràtica a Sud-Amèrica.

En un context mundial de guerra freda, les nacionalitzacions de coure del govern d’Allende van motivar un bloqueig internacional i una successiva escassetat de menjar que van donar ales a l’aixecament de l’armada, l’exercit i les forces de dreta. Després d’això, haurien de passar 17 anys de dictadura perquè els xilens poguessin votar en un plebiscit sobre la continuïtat de Pinochet. Sorprenentment, però, el NO a la dictadura va guanyar per un escàs 6% de diferència sobre el SÍ.

Tant el desenvolupament del cop d’estat –indispensable el darrer discurs d’Allende al poble durant els tiroteigs– com les repressions i tortures que aquest va desencadenar tenen avui el seu espai per al record al Museu de la Memòria i Drets Humans, un magistral esforç del govern de Bachelet per donar visibilitat a les atrocitats comeses entre el 1973 i el 1990. A partir dels documents generats en les diverses comissions de veritat, desapareguts i tortura, el museu ha creat un recorregut cronològic on repassa els fets en primera persona. Possiblement no és tan complet com la Casa de la Memòria de Medellín, però és absolutament un imperdible a la ciutat.

A més, el museu s’ubica al barri de Yungay, una antiga zona residencial amb cases de planta baixa i murals plens d’encant. I al costat, el parc Quinta Normal és una agradable zona verda plena de museus.

Palacio de la Moneda, Santiago de Xile

Museu de la Memòria a Santiago

Barris cool: Bellavista i Lastarria y Bellas Artes

Si el centre acull la cara de la ciutat més històrica i comercial, la turística es troba actualment en dos barris, Bellavista i Lastarria y Bellas Artes. El primer li deu a Pablo Neruda la seva transformació de barri de camperols en centre de la bohèmia quan el poeta va decidir ubicar-hi la casa de la seva amant, La Chascona, per no aixecar sospites. Aquesta casa, oberta al públic i plena de referències al mar, no només va revitalitzar la zona sinó que és avui la seva principal atracció turística a banda de bars i restaurants.

Per la seva banda, Lastarria y Bellas Artes és centre de cafès, venedors i músics de carrer. Són pocs carrers però és un plaer passejar-los. Just al costat hi ha el Cerro Santa Lucía, una zona antigament àrida que l’Ajuntament va decidir ornamentar amb plantes i mobiliari urbà amb l’excusa del centenari i des d’on es poden veure avui unes bones vistes de la ciutat.

Lastarria y Bellas Artes, Santiago

Paret del barri de Lastarria, Santiago

Curiositats santiaguines

Segons el nostre punt de vista, el mercat central és també una visita obligada a Santiago. Tot i que moltes de les seves parades són turístiques en excés, nosaltres hem aprofitat per tastar les famoses machas a la parmesana i per comprar un salmó que ens hem cuinat a casa. No massa lluny, els mercats de veritat de la ciutat, La Vega i Tirso de Molina, ofereixen una postal molt quotidiana del funcionament del comerç local.

Al centre, ens han meravellat les anomenades “plazas de bolsillo”, zones semblants als patis interiors de l’Eixample amb cafès, murals i plantes on el tràfec de la ciutat s’atura per una estona. Alhora, ens han fascinat –tot i el seu masclisme– els “cafés con piernas”, un estrany concepte de bar sense cadires iniciat durant la dictadura amb cambreres lleugeres de roba.

I com a centres culturals, els que més ens han agradat són el Centro Cultural Gabriela Mistral, amb un ambient alternatiu molt semblant al del MACBA o el CCCB i el Centro Cultural Estación Mapocho, l’antiga estació de tren de la ciutat, amb certa similitud a l’estació de França de Barcelona.

Centre cultural Gabriela Mistral