Poètica, artística, alegre, caòtica, espontània, decadent, bruta i molt més. Diuen que a Valparaíso l’estimes o l’odies. Després de tres dies recorrent els seus carrers en la nostra ruta per Sud-Amèrica, encara no sabem com posicionar-nos però el cert és que aquesta ciutat no deixa indiferent a ningú.

El que fou el primer port comercial del país durant el segle XIX i inicis del XX ha canviat el mar per la bohèmia i s’ha convertit en un centre turístic de primer ordre, incrementat en gran mesura al 2003 causa dels títols de Capital Cultural de Xile i Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, gràcies al seu centre històric.

Simplificant molt, la fotografia més coneguda de Valpo és la de les seves cases de colors ubicades en els seus 42 turons. Aquí és on transcorre la vida més autèntica i underground d’una ciutat poblada sobretot per estudiants i en la qual fins a 10 funiculars –ascensors, com se’ls anomena popularment– salven el desnivell entre els turons. Amb l’obertura del port i l’arribada de la tecnologia britànica, la ciutat va arribar a tenir fins a 30 ascensors en funcionament però incendis, terratrèmols i tasques de reparació han fet decréixer aquest nombre.

Els murals, grafits i tags de parets i escales conviuen entre turistes, gossos i brossa en una postal que per nosaltres és turísticament atractiva però poc amigable en termes d’habitabilitat.

Valparaiso vista panoramica

Mireia amb mural Valparaiso

Cerro Alegre i Concepción

La zona patrimonial delimitada per la UNESCO comprèn els turons Alegre i Concepción, els més turístics i intervinguts però també els que més han conservat l’arquitectura d’influència anglesa i alemanya conseqüència de la dinàmica activitat comercial portuària.

I és que ambdós turons van ser el lloc escollit pels immigrants europeus per construir les seves residències i esglésies, avui el principal atractiu de la zona. Amb l’objectiu de diferenciar-se dels locals, els immigrants van implementar tendències arquitectòniques pròpies on destaca l’estil victorià combinat amb els materials de construcció autòctons.

Tot i que Valparaíso fou colònia espanyola, no ha quedat res de la seva herència: l’arquitectura colonial de la metròpoli va ser destruïda amb el catastròfic terratrèmol de 1906. Per aquest motiu, avui només es conserven les esglésies i cases angleses i alemanyes, moltes d’elles situades en dos dels passeigs amb vistes més bonics de la ciutat, el passeig Atkinson i el passeig Iugoslau.

A nivell de murals, tot s’hi val si aporta color però és especialment destacable el treball d’artistes como Anis, Cuellimangui o Inti. Per descobrir això, l’arquitectura i les vistes, només cal perdre’s entre els carrers de pronunciada pendent dels dos turons. Pel camí, els múltiples hotels boutique i cafeteries perfectament restaurats faran la delícia del turista.

Happies, not hippies

Església i cases cerro alegre

Cerro Cárcel i Bellavista

El que és possiblement el tercer turó més conegut del municipi, el Bellavista, li deu la seva fama a l’anomenat Mural a cielo abierto, una obra col·lectiva de 20 artistes en forma de recorregut pel turó. A nosaltres ens ha decebut bastant perquè les obres estan bastant mal conservades en comparació amb d’altres de la ciutat.

Just al costat, la casa de Pablo Neruda, La Sebastiana, és el lloc ideal on acabar la ruta ja que aquí és on l’artista va viure amb la seva tercera dona, Matilde Urrutia, i una altra parella. El poeta va trobar aquí la inspiració i la pau que les privilegiades vistes asseguren. Ara, tant la casa com molts dels objectes antics que van pertànyer a Neruda es poden visitar pagant una entrada de 7.000$.

Tot i que hi ha infinits cerros amb vistes de les cases i la badia, el nostre preferit és el Cerro Cárcel, un turó on antigament s’ubicava la presó però on ara hi ha un parc cultural al jardí del qual s’han conservat algunes instal·lacions carceràries. Quan cau el sol, la panoràmica no té preu.

Vistes cerro bellavista, Valparaiso

Port, Congrés i Viña del mar

La zona portuària de la ciutat s’ubica davant de la seva àrea més turística i, al nostre entendre, això desllueix bastant les vistes. En realitat però, és comprensible que sigui així ja que fou el port el que va permetre el creixement de Valpo i el seu desenvolupament arquitectònic.

A dia d’avui, el port conserva encara alguns edificis dels temps de gràcia com el diari el Mercurio de Valparaíso, el diari més antic publicat de forma ininterrompuda al país, però en conjunt no té cap mena d’encant. A més, cal tenir en compte que segles enrere el mar arribava als peus de la muntanya però amb el temps ha retrocedit fins a 1 km.

A banda d’això, més a les afores s’ubica des del 1990 el Congrés. Tot i que sembli mentida que una ciutat d’estètica tan deixada s’hagi convertit en capital legislativa del país, la iniciativa va respondre a la voluntat del nou govern democràtic per descentralitzar el país.

Com teníem temps, hem dedicat una tarda a descobrir una de les zones més turístiques de Xile, Viña del mar, una ciutat ordenada i enjardinada davant del mar que per nosaltres ha simbolitzat l’antítesis de Valparaíso. Pots estalviar-te la visita.

Viña del mar a Xile